sábado, 22 de septiembre de 2007

Viatge cos endins

Sec sobre el llit, amb les cames estirades i el cos arrapapat al gran coixí que tinc darrere. De fons, sonen els primers acords de Better together de Jack Johnson. Noto com la melodia i el bon rotllo s'endinsa per formar part de la musculatura. Em balancejo i canto. Fumo una mica més, la boca em queda aspra. Tanco els ulls. Imagino com la cendra puja burilla amunt, recorre els dits, la mà, els braços, el tórax, les cames, els peus, el llit, el terra, la taula, l'armari, les parets. Tota l'habitació grisa, tacada de porro. Em fa gràcia i somric estúpidament. Un pessigolleig constant recorre les extremitats i tors. La pell em pesa; tot el pes del greix que m'envolta és sobre les venes, cartílags, ossos, músculs, òrgans. El piercing del llavi és fred entre tanta escalfor, em travessa com no ho havia fet fins ara. On és el piercing del melic? Ara el pessigolleig fa que m'enrrecordi que encara tinc el rictus estúpid posat a la boca. No la puc moure, igual que les cames. La pell em pesa. Jack Johnson em pregunta des de la llunyania de l'ordinador do you remember? I ja no sé de què m'he d'enrrecordar, ara que sóc conscient de cada una de les parts que componen el meu físic. Ostres, com molaria escriure tot això. Podré moure'm per anar a buscar un paper? La part de sota sembla immòbil. Ara ja ni ballo. Si algú em veiés des de fora! Una tia mig estirada sobre els llençols, amb el cap caigut i la cara d'imbècil. Jajaja. No puc evitar riure interiorment. Ai, que me'n vaig de tema! Va, concentra't en moure't i anar a buscar la llibreta. Sí, només la llibreta, perquè el llapis ja el tens aquí, al costat de la biografia de la Frida Kahlo. Com envejo la seva vitalitat! Ara que, el que més m'agrada de tot és la seva relació amb el Rivera... Núria, Núria! El pessigolleig, moure't! Ah, sí. Va: un, dos, tres... no puc, em costa molt. Joder, el puto porro, com t'ha deixat! I això que només has fumat la meitat! Va, ara.
Obre els ulls.
Ja està, ara tot és més fàcil. Vaja, en Jack ara és més trist. Què volia fer? Agafar alguna cosa per escriure el que m'està passant en aquest viatge. Les notes es repeteixen constantment al cap. Un altre cop al llit. Mateixa posició. Comencem a apuntar idees. Mmmm... pessigolleig i pinta que dec fer des de fora i la boca em pesa i demà festa a casa la Maria i em vé de gust menjar-me la mitja Pantera Rosa que he deixat abans i què estava fent? i escriure idees i pessigolleig -que no ho havia escrit abans, això, ja?- La meva activitat cerebral és frenètica, imagino els meus transmissors de pensaments -no sé com dir-ne, demà ja ho demanaré- anant amunt i avall, com a El cuerpo humano. Quina sèrie aquella! Era super xula; des de llavors, que no puc evitar imaginar-me el cervell amb un munt de calaixeres, una mica desendreçades. Un moment. Això hi sortia allà? No ho sé. Voldria tornar a mirar-ne algun capítol. Ai, què feia? Ah, sí. Apuntar idees. Ostres, sembla que al meu cap s'hagi creat una roda on, de tant en tant, es vagin repetint certs pensaments. Escric d'una forma massa laxa, no sóc capaç de seguir la frenesia de les neurones. Demà fliparé amb la lletrota que faig, és molt més grossa i aquest sembla un full de loco. Loco, com la cançó d'Antònia Font. Loco, cerques països tropicals, flors i dones naturals.... Ara que parlo de bojos, semblarà el diari del protagonista d'Spider. Jajaja. Jo, que sóc tan neta i maniàtica amb segons quins apunts. Ui, en Jack Johnson ja no canta. Bé, és hora de parar. Ara em menjaré la Pantera Rosa i continuaré amb la vida de la Kahlo. A veure si puc, perquè l'últim cop que vaig llegir fumada trigava cinc minuts a acabar i entendre la pàgina. Bé, cinc minuts és el que a mi em semblava, em fa l'efecte que el temps que visc ara no és el real. Aaaaarg! Va, para ja. Això mateix, para. Deixa el boli.

miércoles, 19 de septiembre de 2007

El gat i l'estel fugaç (conte infantil)

Hi havia una vegada un gat que tenia el costum de pujar a les teulades per mirar el cel nocturn. Feia anys que deixava passar les hores observant els petits canvis que hi descobria moment rere moment. Així, va començar a pensar que poques sorpreses podria procurar-li el firmament. Cada cop estava més segur -pensava mentre es fregava la pota pels ulls- que esdevindria un simple espectador del cel per sempre més, sense poder establir-hi mai un diàleg.
Feia uns quants mesos que el moix observava un estel fugaç. Era un cas que l'intrigava força, ja que no aconseguia establir la periodicitat d'aquell fenomen. A més, semblava que el mantell tingués cada cop una brillantor més intensa. Al principi, però, no s'hi va voler capficar massa. N'estava segur que al cap d'un temps seria capaç de resoldre aquell misteri, altres vegades havia passat el mateix. Però no va ser així. A diferència del que creia, el nostre protagonista cada cop va inquietar-se més. Esperava cada nit amb més ànsia, llençava miols de crida que mai obtenien resposta, passava el temps i no podia deixar de mantenir els ulls fixos per esbrinar per on tornaria l'estrella. Volia contactar amb ella, tractar de saber per què cada cop que revivia els segons en què l'havia vist quedava hipnotitzat per la seva bellesa.
Finalment, sense previ avís, l'estel aparegué de nou. Aquest cop, però, no va limitar-se a deixar enrrere l'animal; sinó que va desviar el recorregut habitual, va davallar uns quilòmetres i abraçà el nostre protagonista durant un o dos minuts, en què l'existència, per al gat, només fou emoció. Quasi bé no havia sortit de l'embalbiment que la visitant ja havia marxat lluny, molt lluny de la teulada. La pròpia morfologia de l'estel, i això el moix ho sabia molt bé, li impedia romandre gaires instants immòbil en un lloc.
Passaren moltes nits abans que no va tornar a veure-la; nits en què feia guàrdia, rememorant cada segon gloriós, adonant-se que aquell estel, tan igual i alhora diferent dels altres, era molt important per ell. El temps s'escolava pels rellotges ràpidament i l'animal va perdre l'esperança de tornar a veure mai més l'objecte dels seus pensaments.
Cavil·lant això, va ocórrer. El gat va tornar a veure aquell mantell preciós brillant, molt segur, creuant la immensitat del firmament. Just abans de desaparèixer, però, una estrella fulgurant mostrà tota la seva força, deixant quasi bé cec el moix i l'estel fugaç, que l'acaricià de la mateixa forma que ho havia fet abans amb el nostre protagonista.
Va ser llavors quan es va adonar que mai més seria possible que allò que tant desitjava tornés a abraçar-lo amb tota l'energia. De tant en tant podria admirar-lo, tanmateix mai tornaria a aconseguir contacte directe amb ell. Irremeiablement, el gat va haver de conformar-se amb l'espantosa realitat i continuar la vida d'espectador del cel. Ara bé, abans de rendir-se, sabent ja que la pèrdua era irrefutable, llençà un conte en mig de la buidor de l'espai amb l'esperança que l'estel fugaç, en algun moment, en sentís l'eco.

sábado, 15 de septiembre de 2007

El trenta-cinquè dia

Hi ha dies en què et despertes mig marejat de mal de cap de tant que has apretat les dents al dormir. No recordes què has somiat, però et penjaries i juraries que les més íntimes pors t'han visitat. Aclaparat per la mala llet matutina, t'aixeques del llit i te n'adones que l'habitació està feta una merda. A més, ahir et vas acabar la melmelada. Esmorzes quatre galetes remullides amb un got d'aigua. Tens ganes d'explicar-li a algú els pensaments que no et deixaven dormir. Ara bé, no trobes ningú en qui confiar; només ets capaç d'enrrecordar-te dels moments en què els amics s'han comportat egoistament i t'han fallat. La víctima sempre ets tu, és clar. De mala gana et dirigeixes a les teves ocupacions que, n'estàs segur, no t'omplen i no fan res més que fer-te perdre el temps. Això si tens la gran sort de tenir alguna cosa a fer. En el pitjor dels casos, et quedes a casa, en pijama, autocompadint-te, fent passar les hores mortes davant d'absurdes pàgines web. No vols ni llegir, ni escoltar música, ni veure cap pel·lícula. Saps que res pot salvar-te. A més, et fa pal, siguem sincers. El dia es va esgotant lentament i pausada, encara tens més mal humor al vespre; segurament, un parell d'episodis faran que recordis que tothom està en contra teu. Arribes a casa cansat i amb ganes de tornar al llit, anheles que el dia s'acabi. Esperes que els teus no et diguin gaire cosa, perquè enviaries a la merda fins i tot a la mare. Te'n vas a dormir.
Al matí següent, però, et sembla que el despertador fa una melodia agradable. De fet, fa cinc minuts que ets despert, el gat t'ha visitat ronrronejant i s'ha arraulit al teu pit. La mare et porta un suc, s'asseu i t'explica quatre coses; t'és igual que siguin banalitats sense sentit o l'argumentació més profunda sobre els seus sentiments. T'agrada escoltar-la mentre t'acaricia l'esquena. Surts del llit d'un salt i vas directe a la dutxa. Mentre l'aigua et cau a sobre com si sortís d'una font natural, escoltes la música adequada: alegre, amb lletres absurdes i sons estrafolaris. Cantes. I te n'adones que has trobat aquella samarreta groga que tant t'alegra la mirada. Ara hi caus, no has d'esperar que ningú et truqui; així que marques el telèfon d'aquell amic amb qui portes dies enfadat. Estàs disposat a parlar de la situació. Tens ganes de donar-li una abraçada per transmetre-li tota l'energia d'avui. Potser visites la biblioteca, on trobes el llibre o la pel·lícula que has estat buscant tant de temps, que és perfecte per aquest moment que vius. Reps la notícia que aquell treball que portes mesos perseguint és teu. Fins i tot, algú et contesta l'e-mail que vas enviar amb tota la il·lusió del món. Somrius pel carrer i la gent et mira. Ets feliç amb la teva vida, trobes que fas allò adequat. Sí, hi ha algunes coses que no acaben de complaure't. Això no obstant, et veus amb cor de conviure amb elles i fer tot el que calgui per no trencar-t'hi gaire el cap.

miércoles, 12 de septiembre de 2007

La submissió que porta dins

Maquillo els mugrons i mantinc el cos allunyat de decoracions superflues. Espero amb ànsia el moment en què arribarà aquell que sabrà veure l'esclava que hi ha en mi i em portarà al seu costat, m'educarà.
Mentre, no puc fer altra cosa que intentar polir-me al màxim, per tal d'agradar a aquell qui em prendrà definitivament. Aquell qui em marcarà com a propietat seva i del qual me'n sentiré orgullosa de pertànyer.
L'impaciència em desborda, però cal trobar l'adequat que em farà renéixer en tota la meva plenitut.

miércoles, 5 de septiembre de 2007

I like new games, french boy

He somiat que em parlava a cau d'orella en francès coses que jo no entenia. Però que em posaven calenta. Era ell qui em prenia i m'oprimia entre els seus musculosos braços de nedador. Tota la seva força i pes sobre meu. M'aguantava les cames flexionades amb les mans i em llepava els peus. Mentre, jo li cantava Viva la vida, vivan los sueños, que nunca despertaron; Viva la vida, vivan las noches, de tus voces, durmiendo lejos; Viva la vida. O li deia obscenitats en castellà, que per alguna cosa he loves spanish girls.
Tot era blanc al nostre voltant, llum blanca, només hi érem nosaltres dos, dues taques taronjes que es movien rítmicament. Jo diria que cremàvem.
Després jo seia sobre seu, ens abraçàvem i ens balancejàvem segons la melodia que taral·lejàvem. I jo li llepava els dits amb els que em reseguia els llavis.
Més tard, ha volgut accelerar el ritme i m'ha estirat del cabell i m'ho ha ordenat, aquest cop en anglès. I want to come within you i ha utilitzat un to molt diferent al que havia fet servir fins ara. I s'ha apoderat amb força dels meus pits i em mirava als ulls. Hem seguit així, de tant en tant pessigant-me el cul perquè no parés, fins que li he cridat I'm rouge! i ens hem ofegat en el més profund dels orgasmes.

lunes, 3 de septiembre de 2007

Les dones sense identitat que vaig veure a Istambul

Eren simples ombres negres que es movien tintinabulant discretes només per qui volia escoltar-les. Les que més em van impactar no tenien cara; algunes, fins i tot, ni mans. Tot quedava amagat a qualsevol que vulgués descobrir dins elles. I jo sé que no són simples ombres, sé que dins els seus farragossos vestits s'hi amaguen dones amb caràcter i cos.
No sóc capaç d'imaginar-me en absolut la relació que tenen amb la seva pròpia corporalitat. Com se senten quan es veuen nues davant el mirall, si ni tan sols s'hi miren, com viuen la sexualitat (aquella que queda portes endins d'un mateix), com ho fan per sentir-se atractives, de quina forma utilitzen els seus òrgans sensibles.
De nou, estic recordant com Colometa va deixar enrrere Natàlia a partir d'un simple ball a la Plaça del Diamant. Així, a mi m'agradaria saber de primera mà en quin moment aquestes dones excepcionals canvien la sensorialitat i la identitat per convertir-se en una taca fosca que es mou.