martes, 27 de noviembre de 2007

The Revolution is Now

Zeitgeist movie

La recomano fervorosament a tots els que no volen viure en la foscor.
(*Podeu veure'n una versió amb subtítols en castellà a Google videos)

Acabo de veure les tres parts de Zeitgeist. M'han trepat les pupil·les, la raó i el cor. No m'he deixat espai per reflexionar entre cada una d'elles, me les he empassat amb un embut, sense mastegar-les. I cada una d'elles ha estat reveladora. Fins ara era conscient, tot i que no sé fins a quin punt, de les temàtiques presents en els dos primers segments. La tercera m'ha deixat clavada a la cadira, espantada dels monstres que no veiem. Ni sospitem.
El voltor que sobrevola la humanitat queda amagat entre els immensos arbres de la nostra falsa llibertat. Sí, tenim la falsa llibertat de dir el que pensem, d'escollir els nostres (en teoria) governs, d'escalar llocs dins la societat. Això no obstant, ens falta el lliure pensar. Han estat molts els qui l'han defensat i han quedat silenciats. Ara, només queden les engrunes liquades del seu ideari (aptes per comercialitzar, evidentment).
Desconec completament les lleis de l'economia, la política i els organismes repressors. Únicament, sé com es tracta la comunicació de les empreses (i això ja és bastant, si considerem la coneixença de gran part de la població). Així, em moc entre dues aigües. Per una banda, sóc capaç d'albirar més enllà del que ens mostren els tele-diaris, els programes del cor, la programació dels cinemes, els portaveus d'entitats lucratives i no lucratives. Però, per altra banda, continuo immersa en un mar de consumició i desinformació. Ara bé, malalta de la generació en què he viscut, em pregunto el perquè de moltes coses. I em costa trobar solucions (alguns ni es preocupen per buscar-les).
M'agradaria poder treure'n l'entrellat, aconseguir nedar cap a una revolució, incitar als pròxims (i no tan pròxims) a que ho facin. Desembenar els ulls. Replantejar el sistema. El capitalisme (i totes les seves conseqüències) no és un déu totpoderós i omnipotent. Té esquerdes ben tapades. Les ha de tenir. Hauríem de poder trobar un nou sistema que esfondrés els ciments del món tal com l'entenem avui en dia. Alguna cosa totalment nova. Obrir una era notable per la humanitat, on el lliure pensament hi tingui molt a dir.
No sé qui seran els ideòlegs de tot això, ni si existeixen ja. Potser no ho arribo a veure mai. De moment, estendré aquest documental per tots els meus coneguts. És un pas petit. Però puc començar per aquí.

miércoles, 21 de noviembre de 2007

Avui m'he vist amb un pardalet; un pardal que ha près dues coca-coles perquè tenia set. Té un cos quasi bé de nena, ben esprimatxat i torrat pel sol de l'altra punta del món. Els cabells li ballen com volen i el seu somriure no t'amaga res. És un pardal fràgil a qui li costa parlar de sentiments, tot i que avui hem aprofundit més. Sense gosar mirar-me als ulls, no perquè tractés d'enganyar-me, sino per timidesa, m'ha explicat que per primer cop a la vida s'ha enamorat d'un noi. Ha estat mentre em deia això que l'he vist madura, que me n'he adonat que tenia les coses clares, que sabia el que li agrada i el que no. Ella no vol ningú que li talli les ales, necessita volar per ser feliç.
Més tard he vist que era un pardal sensible a allò artístic, fins i tot de forma més profunda que alguns dels que l'envolten. Li agrada la il·lustració i la pintura autoreferencial. Quan va a una llibreria, s'enrrecorda dels seus amics i els troba regals.
Diu que les noies només li agradarien per fer-los-hi petons, que no se les estimaria. Dins meu, penso que tant de bo aquesta hagi estat una d'aquelles converses en què no sap què dir i contesta completament diferent als seus desitjos.

jueves, 15 de noviembre de 2007

Sempre que acabo de mirar una pel·lícula interessant, que m'ha emocionat, miro tots els títols de crèdit. Retorno a la meva vida, deixo enrrere allò que acabo de veure. Però retorno amb alguna lliçó apresa; alguna cosa que s'inclou en el meu pòsit personal, que no sé fins a quin punt em serveix per res. A vegades també miro els extres, tot i que no gaire. No m'agrada veure grans making off o minuts innesgotables de tràilers. Fan que em desperti de cop, que perdi el fil que estava teixint. Ben sovint, miro les biofilmogràfies del director i els actors principals. Si és de nit i sóc a l'ordinador, busco el que més m'hagi impactat o quelcom sobre el film en si. Acostumo a mirar la Viquièdia. Saber ràpid i poc profund, el que necessito just en aquests instants. Llavors vaig d'enllaç en enllaç, arribo a llegir temes ben diferents, amb connexions que només entenc jo.
Avui he vist Happy Together per segon cop. Vaig agafar-la d'un impuls l'altre dia a la biblioteca de la universitat. Quan el relat ha acabat, he posat el títol al Google. He començat per Wong Kar-Wai i he acabat pel Trotskisme. Pel mig, he mossegat la Nouvelle Vague i George Orwell, entre altres coses.

lunes, 12 de noviembre de 2007

Quan el propi cos és aliè

Avui he sentit amb més força que mai la fragilitat del meu cos. He patit per ell. Supera per quatre vegades els valors estàndards d'una analítica i això pot ser conseqüència de moltes coses. Així m'ho ha assegurat el metge. I corrents a fer-me una altra extracció de sang per corroborar. Perdó, ho he entès bé? Diu que al meu cos li falla alguna cosa? Però si jo... jo sóc molt jove. I estic sana. No hi ha d'haver cap debilitat dins meu. No pot ser veritat. No puc trencar-me, no puc podrir-me, no puc florir-me. Encara no. No em toca. He buscat les causes i m'he horroritzat. Constantment, tot el dia d'avui, he recordat els moments en què m'he trobat malament. A tot li trobo relació. El doctor m'ha col·locat en situació preferent, ha de tenir importància. Sento el meu cos extrany, però no vull veure com pateix.