domingo, 28 de octubre de 2007

Por dels i pels fills

A vegades, els meus personatges se'm descontrolen. S'escapen dels esquemes amb què els he parit. I, com a mare sobreprotectora que sóc, em costa deixar-los volar lliurement, que creixin. Ben sovint, la meva racionalitat no entén la visceralitat que requereixen les creacions, les riqueses d'emocions que viuen a cada paràgraf o escena.
És llavors quan quedo abatuda, quan penso que no em servirà de res continuar escrivint si no els comprenc. Perquè ells són la meva base, els necessito per viure a través d'ells. Necessito acompanyar-los de la mà per tota la història, per tot el conflicte. I sé que primer he d'endinsar-me en ells.
Què escriu Addie al diari personal quan viu l'aventura amb Zackery? Què passa dins les parets d'aquella casa? On sou, Zack i Addie? Us vaig abandonar i ara us sentiu traïts, no voleu tornar a mi. Però, siusplau, he de sentir-vos al costat, pensar en vosaltres al metro, abans d'anar a dormir, passant el dia a la universitat... a totes hores. Només si som els tres a prop, podrem avançar els obstacles.

domingo, 14 de octubre de 2007

Generació Y

Jo sóc una de les veus dels que no van plorar per la mort de Kurt Cobain, d'aquells que ja no cauen en les mans de les ONG. Escoltem música mp3 amb els nostres iPod's mentre la publicitat endrapa la nostra individualització. Ens revelem contra tot. No escoltem ni pares, ni mestres, ni grans pensadors o institucions. El nostre referent (i prescriptor) és Steve Jobs. Preguntem el perquè de tot revolucinàriament, però no ens preocupem per aconseguir millorar res. La nostra ideologia és fast food i ens alimentem superficialment de modes anteriors. No obstant això, la tendència actual és ser alternatiu. Vivim l'underground mirant-nos el melic, comunicant-nos amb el món a través d'Internet i sense endinsar-nos en el passat, que és un dels factors més importants que ens ha construït tal com som.

jueves, 4 de octubre de 2007

El que fem la Paula, la Miren, la Berta i jo a classe de Disseny de la Identitat Visual Corporativa.


Hi havia una vegada un logotip de color gris, negre i vermell que va triomfar al món de la moda Stuttgariana; tot i que no va agradar gens als romanesos que demanen diners als trens de Renfe tot cridant. Va començar a caure neu i es va posar a cantar: All is full of batteryyy. Es va aixecar enèrgicament i va marxar cap una habitació que estava plena de discos vells que feia anys que no escoltava. Va agafar-ne un i el va expolsar. De sobte, va descobrir que es trobava davant el millor disc de Technohouse dels germans Calatrava, que gravaven una pel·lícula aquells dies ennuvolats, però sense pluja. Per això, la Mary Poppins portava sempre un paraigües a sobre, perquè els dies ennuvolats podien acabar en pluja. La veritat és que sempre li havia agradat la pluja, s'hi identificava força i li recordava a les llargues converses telefòniques amb ella. Eren tan avorrides! Sempre li parlava sobre els seus problemes superficials que no li importaven ni un pitu. L'únic que podia fer era fotre'ls-hi d'òsties i puxar-los les tetes que portaven de silicona barata. Un dia va tenir un problema en pujar a l'avió; la silicona va petar i es va muntar un escàndol. Els ocupants de l'avió van començar a xisclar mentre un nen jugava amb aquelles bosses de gelatina artificial.

lunes, 1 de octubre de 2007

Perfecció



Visc la voluntat de salvar-ho tot

registro l'acumulació insensata
d'objectes
ombres
gestos
esdeveniments...

en el món he construït
les coses són fixes
-d'una inalterable i rígida perfecció-

escric el catàleg
dels meus dies.



El somni del col·leccionista,
David Escamilla Imparato