sábado, 30 de junio de 2007

¡Sonríe Mon petite madmoiselle!
Amandine, barraques '05

Había pasado todo el día ordenando su habitación. Era un ejercicio que le gustaba; le relajaba la mente, la distraía, le redescubría antiguos secretos y, cuando terminaba, le hacia sentirse limpia. Era de aquellas personas que conservaba multitud de cosas que, en algún momento, habían atraído su atención: flyers de diseños enigmáticos, recortes de noticias turbadoras, libros de temáticas diversas, minirelatos ajenos y propios... Casi nunca usaba para nada todo lo que iba recopilando hasta el día en que lo volvía a encontrar y recordaba los intereses del pasado. Ese día encontró Amèlie, nombre con el que habían bautizado un conjunto de escritos ella y una amiga que pasó fugazmente por su vida, Amandine era su nombre de guerra.
No había demasiados textos; de hecho, ni siquiera tenía cierre. Su amiga terminaba incitándola a responder, a mantener el contacto. Le recordaba que vivir era agotador, que tenía tantas y tantas cosas que contarle. La llamaba Mon petite madomoiselle. Sin embargo, tal como la propia Amandine le enseño en su Alegoría de las lunas, cada persona es un mundo para si mismo y un satélite para los demás, satélites que se aproximan y alejan. Pronto sus caminos se separaron, quizá demasiado pronto para Mon petite madmoiselle, que estaba empezando a descubrir un vivir parecido al suyo.
Con el paso de los años, petite madmoiselle se ha contagiado de esta forma de entender las amistades; ha aprendido que cada planeta tiene su órbita y que a veces éstas coinciden y otras, más tristemente, van rotando hasta que se pierden de vista. Así se siente mucho más libre.

domingo, 24 de junio de 2007

Declaració d'intencions

Ara ja, per fi, tinc tot un estiu per endavant. Un estiu que prenc amb il·lusió i, alhora, m'espanta. Només depèn de mi que, quan arribi festa major, hagi recuperat l'energia necessària per pujar de nou a un carro que cada cop em costa més de conduir.
Tinc tot un estiu per descobrir què vol dir Cartografies del cinema contemporani: cos, gest i fantasma. Tan de bo en Domènec Font sigui prou aclaridor.
Tinc tot un estiu per acabar la història del Zackery i l'Addie, per presentar-li al Miguel i iniciar els preparatius de la nostra òpera prima conjunta :)
Tinc tot un estiu per disfressar-me, fer de model per dues fantàstiques fotògrafes. Crec que ja puc començar a preparar els vestidets de fada, les cotilles, les sabates de taló, el maquillatge de nina i els meus millors somriures.
No tinc tot un estiu, però sí una gran part d'ell, per desentrellar els secrets que amaguen la República Txeca, Àustria, Hongria, Romania, Bulgària, Grècia i Turquia; amb especial atenció a aquests dos últims. El juliol haurà de servir-me per poder trobar un treball de merda que em permeti finançar aquesta volta ferroviària per Europa.
També tinc tot un estiu per pensar-te. Per desitjar que arribi el moment en què puguem conèixer-nos millor.
Entre tot això hauré de tenir temps per llegir llibres, mirar pel·lícules, practicar l'anglès, inventar receptes de cuina vegetarianes, ajudar la mare amb les feines de casa i aprendre totes les capitals del món.

lunes, 18 de junio de 2007

Primeres experiències poètiques

Tot és
buit de contingut.
Tot és
estúpid en conjunt.
Tot és
inútil contra tu.

.


Vull proclamar la meva
admiració
envers la cantarella
de la teva salvació.

domingo, 17 de junio de 2007

Escenes bíbliques

Encara les recordo, a totes dues, llepant-me els peus. M'agradava quan tots tres érem al llit, xops de suor i líquids dels nostres sexes. L'aire estava carregat, com si no vulgués contemplar la nostra luxúria.


Gaudiem fent marranades, tots tres érem pervertits. Recordo amb especial goig el cop que van esclavitzar-me; em van lligar a una cadira, ben fort, la van deixar caure. Vaig quedar-me indefens, sense forma de posar-me dret. Va ser llavors quan una d'elles, la pèl-roja, em va obligar a llepar-li la sola de la sabata. L'altre, mentre, s'ho mirava i em recordava que no em podria escórrer sense el seu permís. Em sentia humiliat, però volia servir-les.


Altres vegades era jo qui les sorprenia a elles, com quan vaig convidar a sopar un company de feina, Miquel, crec que es deia. Van haver de menjar-li la polla fins a deixar-lo ben sec.


En poques ocasions vam recórrer al seu parentiu com a fantasia. Ara mateix només recordo l'ocasió en què vam fotografiar-nos; jo els preguntava si creien que estava bé allò que feien, que eren mare i filla i, alhora, encoratjava la mare per ensenyar a la petita com havia de follar-me.


Ara, però, han marxat. Ni tan sols han deixat una carta d'acomiadament. Tant se val, en realitat, es comportaven com dues vertaderes putes.

sábado, 9 de junio de 2007

La meva dutxa matinera

Quan vaig a alguna casa on no he anat mai, tinc per costum fixar-me en els llibres que hi ha. No es tracta de voler analitzar ningú, és una qüestió de recerca d'afinituds, potser. Des de ben petita m'ha agradat tenir alguna cosa per llegir i estar envoltada d'històries i pensament; és una via de fugida i retrobament. Quan vivia a la masia, passava tardes senceres a la biblioteca de casa. Mirava llibres, de tot tipus, tots els que teníem: llegia paràgrafs de novel·les d'amor passades de moda, descobria els animals de Félix Rodríguez de la Fuente, endreçava la meva col·lecció de El Vaixell de Vapor i, fins i tot, mirava algun còmic eròtic de Milo Manara que els meus germans devien haver perdut.


El cas és que, després de tants anys regirant lectures propies i alienes, he arribat a la conclusió que la meva, podríem dir-ne, "mania" em serveix per treure primeres impressions o, a vegades, confirmar certes sospites. Amb el temps he pogut definir determinades tipologies de persones. N'hi ha alguns que acumulen llibres per interessos, els temes que tracten s'ajusten a les seves inquietuds; no necessàriament els han acabat tots, potser perquè ràpidament altres lectures seductores s'han acumulat sobre les primeres o per falta de temps. Uns altres són aquells que tenen una biblioteca menuda, probablement dedicada a pocs autors; els agrada llegir, diuen. No se n'adonen que consumeixen Mcdonald's encuadernat. Els que més gràcia em fan són aquells que gaudeixen tenint clàssics o tot allò que els fa semblar més intel·lectuals que a la resta de mortals; senten més satisfacció quan la gent els pregunta i tenen ocasió de perdre's en tecnicismes, que llegint - davant d'això, he de dir que jo també vaig passar una etapa de la meva vida, força arrogant, que m'impulsava a conservar títols feixucs per aquest motiu; ara la tonteria ja se m'ha passat-. Els meus preferits, els que a mi més m'agraden, són els que tenen títols variats, aparentment sense connexió, però que, quan els preguntes, t'expliquen el sentiment, la idea, l'emoció que els va enganxar.


Jo a la meva habitació no tinc estanteries. Fa temps que vull comprar-me'n unes a l'Ikea, sé que encara trigaré a fer-ho. Mentre, els meus llibres s'acumulen a la taula, en una maleta sota el llit, dins l'armari. Abans els forrava en blanc i els posava el títol en tinta vermella, perquè fessin conjunt amb la paret, ara els deixo amb la tapa original.


Tinc constància que hi ha altres que es fixen en el nombre de televisors, en el menjar que hi ha a la nevera, en el que es guarda dins els calaixos, en els lavabos o, fins i tot, en el color de les parets. A mi encara hi ha gent que em sorprèn.

jueves, 7 de junio de 2007

La cultura sucumbe bajo el volumen de la producción

En la exposición de Lee Friedlander, delante de sus autorretratos, una pareja:

Sujeto A: Y éste, ¿quién es? - nótese el desprecio con que subraya la frase -
Sujeto B: Este es él
Sujeto A: Aaahhh ¿se llamaba Lee?

La imagen de la discordia


martes, 5 de junio de 2007

"Este es mi hijo amado, en quien me complazco"

(Evangelio según San Mateo, 3-17)



Sí, eso es. Busquemos juntos el placer. El placer de compartir ideas; de espiar sin que el otro lo sepa (sí, con ese anonimato que nos proporciona Internet); el placer de escribir para una audiencia que pocas veces se dejará oír; de hacernos pequeños guiños que sólo tú y yo entenderemos; de contarnos obscenidades sensitivas sin escandalizarnos; busquemos el placer de charlar de aquello que no tiene importancia y de aquello que sí la tiene; de encontrar detalles que sólo a nosotros van a sorprendernos; el placer de conocer las dulces quimeras aprehendidas y repetidas. El placer, en definitiva, de ser capaces de abrir nuestros horizontes.

Fin del bautizo.