Viatge cos endins

Sec sobre el llit, amb les cames estirades i el cos arrapapat al gran coixí que tinc darrere. De fons, sonen els primers acords de Better together de Jack Johnson. Noto com la melodia i el bon rotllo s'endinsa per formar part de la musculatura. Em balancejo i canto. Fumo una mica més, la boca em queda aspra. Tanco els ulls. Imagino com la cendra puja burilla amunt, recorre els dits, la mà, els braços, el tórax, les cames, els peus, el llit, el terra, la taula, l'armari, les parets. Tota l'habitació grisa, tacada de porro. Em fa gràcia i somric estúpidament. Un pessigolleig constant recorre les extremitats i tors. La pell em pesa; tot el pes del greix que m'envolta és sobre les venes, cartílags, ossos, músculs, òrgans. El piercing del llavi és fred entre tanta escalfor, em travessa com no ho havia fet fins ara. On és el piercing del melic? Ara el pessigolleig fa que m'enrrecordi que encara tinc el rictus estúpid posat a la boca. No la puc moure, igual que les cames. La pell em pesa. Jack Johnson em pregunta des de la llunyania de l'ordinador do you remember? I ja no sé de què m'he d'enrrecordar, ara que sóc conscient de cada una de les parts que componen el meu físic. Ostres, com molaria escriure tot això. Podré moure'm per anar a buscar un paper? La part de sota sembla immòbil. Ara ja ni ballo. Si algú em veiés des de fora! Una tia mig estirada sobre els llençols, amb el cap caigut i la cara d'imbècil. Jajaja. No puc evitar riure interiorment. Ai, que me'n vaig de tema! Va, concentra't en moure't i anar a buscar la llibreta. Sí, només la llibreta, perquè el llapis ja el tens aquí, al costat de la biografia de la Frida Kahlo. Com envejo la seva vitalitat! Ara que, el que més m'agrada de tot és la seva relació amb el Rivera... Núria, Núria! El pessigolleig, moure't! Ah, sí. Va: un, dos, tres... no puc, em costa molt. Joder, el puto porro, com t'ha deixat! I això que només has fumat la meitat! Va, ara.
Obre els ulls.
Ja està, ara tot és més fàcil. Vaja, en Jack ara és més trist. Què volia fer? Agafar alguna cosa per escriure el que m'està passant en aquest viatge. Les notes es repeteixen constantment al cap. Un altre cop al llit. Mateixa posició. Comencem a apuntar idees. Mmmm... pessigolleig i pinta que dec fer des de fora i la boca em pesa i demà festa a casa la Maria i em vé de gust menjar-me la mitja Pantera Rosa que he deixat abans i què estava fent? i escriure idees i pessigolleig -que no ho havia escrit abans, això, ja?- La meva activitat cerebral és frenètica, imagino els meus transmissors de pensaments -no sé com dir-ne, demà ja ho demanaré- anant amunt i avall, com a El cuerpo humano. Quina sèrie aquella! Era super xula; des de llavors, que no puc evitar imaginar-me el cervell amb un munt de calaixeres, una mica desendreçades. Un moment. Això hi sortia allà? No ho sé. Voldria tornar a mirar-ne algun capítol. Ai, què feia? Ah, sí. Apuntar idees. Ostres, sembla que al meu cap s'hagi creat una roda on, de tant en tant, es vagin repetint certs pensaments. Escric d'una forma massa laxa, no sóc capaç de seguir la frenesia de les neurones. Demà fliparé amb la lletrota que faig, és molt més grossa i aquest sembla un full de loco. Loco, com la cançó d'Antònia Font. Loco, cerques països tropicals, flors i dones naturals.... Ara que parlo de bojos, semblarà el diari del protagonista d'Spider. Jajaja. Jo, que sóc tan neta i maniàtica amb segons quins apunts. Ui, en Jack Johnson ja no canta. Bé, és hora de parar. Ara em menjaré la Pantera Rosa i continuaré amb la vida de la Kahlo. A veure si puc, perquè l'últim cop que vaig llegir fumada trigava cinc minuts a acabar i entendre la pàgina. Bé, cinc minuts és el que a mi em semblava, em fa l'efecte que el temps que visc ara no és el real. Aaaaarg! Va, para ja. Això mateix, para. Deixa el boli.