El gat i l'estel fugaç (conte infantil)

Hi havia una vegada un gat que tenia el costum de pujar a les teulades per mirar el cel nocturn. Feia anys que deixava passar les hores observant els petits canvis que hi descobria moment rere moment. Així, va començar a pensar que poques sorpreses podria procurar-li el firmament. Cada cop estava més segur -pensava mentre es fregava la pota pels ulls- que esdevindria un simple espectador del cel per sempre més, sense poder establir-hi mai un diàleg.
Feia uns quants mesos que el moix observava un estel fugaç. Era un cas que l'intrigava força, ja que no aconseguia establir la periodicitat d'aquell fenomen. A més, semblava que el mantell tingués cada cop una brillantor més intensa. Al principi, però, no s'hi va voler capficar massa. N'estava segur que al cap d'un temps seria capaç de resoldre aquell misteri, altres vegades havia passat el mateix. Però no va ser així. A diferència del que creia, el nostre protagonista cada cop va inquietar-se més. Esperava cada nit amb més ànsia, llençava miols de crida que mai obtenien resposta, passava el temps i no podia deixar de mantenir els ulls fixos per esbrinar per on tornaria l'estrella. Volia contactar amb ella, tractar de saber per què cada cop que revivia els segons en què l'havia vist quedava hipnotitzat per la seva bellesa.
Finalment, sense previ avís, l'estel aparegué de nou. Aquest cop, però, no va limitar-se a deixar enrrere l'animal; sinó que va desviar el recorregut habitual, va davallar uns quilòmetres i abraçà el nostre protagonista durant un o dos minuts, en què l'existència, per al gat, només fou emoció. Quasi bé no havia sortit de l'embalbiment que la visitant ja havia marxat lluny, molt lluny de la teulada. La pròpia morfologia de l'estel, i això el moix ho sabia molt bé, li impedia romandre gaires instants immòbil en un lloc.
Passaren moltes nits abans que no va tornar a veure-la; nits en què feia guàrdia, rememorant cada segon gloriós, adonant-se que aquell estel, tan igual i alhora diferent dels altres, era molt important per ell. El temps s'escolava pels rellotges ràpidament i l'animal va perdre l'esperança de tornar a veure mai més l'objecte dels seus pensaments.
Cavil·lant això, va ocórrer. El gat va tornar a veure aquell mantell preciós brillant, molt segur, creuant la immensitat del firmament. Just abans de desaparèixer, però, una estrella fulgurant mostrà tota la seva força, deixant quasi bé cec el moix i l'estel fugaç, que l'acaricià de la mateixa forma que ho havia fet abans amb el nostre protagonista.
Va ser llavors quan es va adonar que mai més seria possible que allò que tant desitjava tornés a abraçar-lo amb tota l'energia. De tant en tant podria admirar-lo, tanmateix mai tornaria a aconseguir contacte directe amb ell. Irremeiablement, el gat va haver de conformar-se amb l'espantosa realitat i continuar la vida d'espectador del cel. Ara bé, abans de rendir-se, sabent ja que la pèrdua era irrefutable, llençà un conte en mig de la buidor de l'espai amb l'esperança que l'estel fugaç, en algun moment, en sentís l'eco.