Avui m'he vist amb un pardalet; un pardal que ha près dues coca-coles perquè tenia set. Té un cos quasi bé de nena, ben esprimatxat i torrat pel sol de l'altra punta del món. Els cabells li ballen com volen i el seu somriure no t'amaga res. És un pardal fràgil a qui li costa parlar de sentiments, tot i que avui hem aprofundit més. Sense gosar mirar-me als ulls, no perquè tractés d'enganyar-me, sino per timidesa, m'ha explicat que per primer cop a la vida s'ha enamorat d'un noi. Ha estat mentre em deia això que l'he vist madura, que me n'he adonat que tenia les coses clares, que sabia el que li agrada i el que no. Ella no vol ningú que li talli les ales, necessita volar per ser feliç.
Més tard he vist que era un pardal sensible a allò artístic, fins i tot de forma més profunda que alguns dels que l'envolten. Li agrada la il·lustració i la pintura autoreferencial. Quan va a una llibreria, s'enrrecorda dels seus amics i els troba regals.
Diu que les noies només li agradarien per fer-los-hi petons, que no se les estimaria. Dins meu, penso que tant de bo aquesta hagi estat una d'aquelles converses en què no sap què dir i contesta completament diferent als seus desitjos.