Por dels i pels fills

A vegades, els meus personatges se'm descontrolen. S'escapen dels esquemes amb què els he parit. I, com a mare sobreprotectora que sóc, em costa deixar-los volar lliurement, que creixin. Ben sovint, la meva racionalitat no entén la visceralitat que requereixen les creacions, les riqueses d'emocions que viuen a cada paràgraf o escena.
És llavors quan quedo abatuda, quan penso que no em servirà de res continuar escrivint si no els comprenc. Perquè ells són la meva base, els necessito per viure a través d'ells. Necessito acompanyar-los de la mà per tota la història, per tot el conflicte. I sé que primer he d'endinsar-me en ells.
Què escriu Addie al diari personal quan viu l'aventura amb Zackery? Què passa dins les parets d'aquella casa? On sou, Zack i Addie? Us vaig abandonar i ara us sentiu traïts, no voleu tornar a mi. Però, siusplau, he de sentir-vos al costat, pensar en vosaltres al metro, abans d'anar a dormir, passant el dia a la universitat... a totes hores. Només si som els tres a prop, podrem avançar els obstacles.