Fins i tot l'últim dia de l'any m'ha portat una sorpresa. Estava trucant la mare per saber on havia deixat els estris de netejar els lavabos i han trucat a la porta. "Mira, és ella. Deu haver fet sonar el timbre perquè pengés el telèfon." He anat a obrir pensant que aniria carregada de bosses per preparar el dinar de demà. Però no. No era la mare. Davant meu, tenia un homenet abrigat fins les celles, amb un gorro de llana negre i la pell molt bruna.
- Buenos días, ¿tendrías algo para darme de comer?
Acostumada com estic de gent que demana diners arreu, he reaccionat de la mateixa forma. M'he inventat una excusa.
- ¿Y algo de ropa vieja?
Ara sí. He caigut. Li he pregat que esperés un moment. No sabia què donar-li; d'aquestes coses sempre se n'ocupa la mare, és ella qui busca allò que podem oferir. Roba no en tenia, li regalaria menjar. He obert la nevera. El mar d'aliments que hi havia m'ha ofegat. El meu germà ha suggerit la solució. Li he donat quatre peces de fruita: dues pomes, una pera i un kiwi. Segurament, molt insignificant.
Aquesta nit i demà menjaré plats deliciosament preparats. Avui no sé què m'espera; però demà em cruspiré una albergínia farcida de verdures i beixamel, de postres torrons i, per beure, vins cars. Això no obstant, a aquest bon senyor només he estat capaç d'oferir-li quatre peces de fruita. Em venen ganes de flagel·lar-me.
Li he donat la bossa. Ha mirat què hi havia dins. Les nostres mans s'han acariciat per uns instants; el contacte m'ha torbat.
Amb un somriure als llavis, m'ha donat les gràcies i ha marxat, sense saber que acabava de colpejar les meves ben acostumades entranyes.
Només quatre peces de fruita. Faig pena.
- Buenos días, ¿tendrías algo para darme de comer?
Acostumada com estic de gent que demana diners arreu, he reaccionat de la mateixa forma. M'he inventat una excusa.
- ¿Y algo de ropa vieja?
Ara sí. He caigut. Li he pregat que esperés un moment. No sabia què donar-li; d'aquestes coses sempre se n'ocupa la mare, és ella qui busca allò que podem oferir. Roba no en tenia, li regalaria menjar. He obert la nevera. El mar d'aliments que hi havia m'ha ofegat. El meu germà ha suggerit la solució. Li he donat quatre peces de fruita: dues pomes, una pera i un kiwi. Segurament, molt insignificant.
Aquesta nit i demà menjaré plats deliciosament preparats. Avui no sé què m'espera; però demà em cruspiré una albergínia farcida de verdures i beixamel, de postres torrons i, per beure, vins cars. Això no obstant, a aquest bon senyor només he estat capaç d'oferir-li quatre peces de fruita. Em venen ganes de flagel·lar-me.
Li he donat la bossa. Ha mirat què hi havia dins. Les nostres mans s'han acariciat per uns instants; el contacte m'ha torbat.
Amb un somriure als llavis, m'ha donat les gràcies i ha marxat, sense saber que acabava de colpejar les meves ben acostumades entranyes.
Només quatre peces de fruita. Faig pena.
5 comentarios:
És una situació atipica. Atipica per què normalment ningú dona res, cosa que diu molt de tu, i atipica per què normalment volen calers i se t'emprenyen si els hi dones menjar o roba.
Bon any!! :-)
Tot sembla poc davant els embats del mar. Prou que fan les gotes d'aigua que s'esforcen per no seguir el seu corrent.
Bon nadal igualment, Núria ;)
Tens un correu que contestar.
Bon any volia dir, no sé pas en quin món visc!
Tan se val què li has donat. Li has donat un SI, i crec que això és el que ha importat a l'home aquest.
Penso com l'Albert, és el sí allò rellevant i no el quant.
No et torturis, si et passa un altre dia ja sabràs què fer per evitar aquest torbament.
Publicar un comentario