El plaer humà (i probablement el de qualsevol ésser viu, en l'ordre de les coses que nosaltres coneixem) es pot ben bé dir que sempre és futur, que no és més que futur, que només consisteix en el futur. L'acte mateix del plaer no es dóna mai.

GIACOMMO LEOPARDI
Zibaldone di Pensieri

Jo hi afegiria que el plaer també és passat

Preparo la meva primera pizza cassolana després d'haver arribat directament des d'Atenes. Aquest és també el primer moment en què estic sola i suficientment desperta com per adonar-me de la intensitat d'aquests últims vint dies.
Mentre preparo la massa de la pizza i la banyo en salsa de tomàquet, me n'alegro d'haver pogut conèixer millor les meves companyes de viatge. Juntes hem cantat Let's talk about sex, baby; hem menjat pèssols crus i mushroms sota la llum de la llanterna; hem tingut converses escatològiques sobre el tamany, la consistència i la forma; hem patit per les nostres vides dins el cotxe de The best driver in the world; hem fet fora escarbats de l'habitació amb gots, molt a l'estil de Els joves; hem conegut l'encant dels pobles perduts en la immensitat de Transilvània; hem tractat de ballar dansa del ventre i fumar una waterpipe sencera; ens hem cregut capaces de ser ballarines de peepshow i ens hem imaginat mortes per una multitut de hostels.
Tallo a trossos petits la ceba i recordo totes les persones, personatges i petards que hem conegut. Una dona canadenca d'uns vuitanta anys que ens recomanava menjar vegetables a totes hores; una noia romanesa de disset anys que parlava castellà a l'estil de les telenovel·les sudamericanes, tenia dos noviets i es deia Codruzza; dos francesos que cantaven a cannon; unes mexicanes que feien ruta per Europa; el de la 332, que no vam conèixer, però que ja ens hagués agradat; en Martin, l'adorable pare de familia que ens va deixar casa seva i feia fotografies a la seva dona amb un rasclet i un barret de palla (només); un senyor de barret francès que es va despedir dient-nos au revoir; un lawyer canadenc de dents rallades que ens miraven; dos malaguenys enamorats dels peus femenins; un escriptor iraquí exiliat a Qatar professor de literatura en una universitat; uns turcs, treballadors de l'hostal, que ens volien emborratxar mentre ens ensenyaven què vol dir sick i am en turc.
Trossejo el pebrot verd i les rodanxes de pinya tot fent memòria dels bells paisatges que ens han deixat veure les finestres del tren; de la llum que feia tan comfortable aquella casa txeca; la discreció que es respirava en els transports públics centre europeus trencada per les nostres espitxurrades; l'extrarradi de Praga amb edificis grans, grissos i de finestres petites; la incapacitat de construir amb paraules les arquitectures de Kolín; la necessitat de les explosions de sabors que em produïa aquest viatge; les ganes d'haver jugat a dir-li en un francès precari i minimalista je veux; les llums nocturnes que il·luminaven tot Istambul i que em feien desitjar empassar-me la ciutat aliena als barrets de sultà, la dansa del ventre, el Gran Bazar i els homes que miren les turistes en shorts.
Finalment, tot ho recobreixo de formatge i ho poso dins el forn. És en aquest moment que me n'adono que torno a ser a Barcelona, la meva ciutat, que el gran viatge ha acabat. Ha arribat l'hora de connectar amb el meu jo català que d'aquí un mes començarà les classes de tercer de Publicitat i Relacions Públiques a la UPF.
Uns minuts després, la pizza estarà llesta per menjar-la.