Somio amb futurs profètics on els anys de cultiu donaran el seu resultat. M'agrada anar més enllà, pensar que totes aquestes hores que ara gaudeixo m'ajudaran a sentir-me realitzada.
Perquè babejo quan sento parlar a aquells qui els ha caigut la vena dels ulls, aquells qui han abandonat l'illa, disposats a creuar el bosc. Ara bé, amb permís d'alguns, em permetré usar la imatge del vident -i no la del cec- per fer referència als que han passat, i passen, tantes hores dins el ventre càlid de la saviesa.
M'angoixa el que seré, el que vull ser i el que no vull ser ni seré. Tant de bo tingués tanta confiança com un amic meu per afirmar: seré el que jo vulgui. Desgraciadament, no la tinc. Això m'obliga a anar amb peus de plom, a fer-me autoanàlisi, a repassar la meva carrera (els èxits i fracassos) a, tal com li van dir a una amiga, fixar-me en la pedreta que hi ha al davant i no en la muntanya.
He sentit a dir molts cops que això és el que s'ha de fer. Però és desesperant per la meva ambició.