Busquemos juntos

Adéu-siau - Dew

2008-08-13T22:39:00.005+02:00

Marxo de la virtualitat. No és tan emocionant com al principi. Ha sigut una decisió que he pres de sobte, després de tornar d'Argentina. Aquest racó fa temps que ha perdut l'hedonisme dels seus inicis. Per deixadesa meva.
A reveure.

Foto de Fort Photo a Flykr

Ja hem arribat

2008-06-30T10:39:00.005+02:00

Aquesta nit, em toca menjar-me setze hores d'avió. Me'n vaig amb la garriguenca que s'enrrecorda del pianista al cinema mut (Berta) i la azul celeste power que cada cop parla millor el català (Rocío) cap a Argentina.

Durant tot el mes de juliol, estarem donant voltes per Buenos Aires, Iguazú, Córdoba, San Martin de los Andes y Mar del Plata (ciutat que va veure néixer la Ro). Espero que ens ho passem igual de bé que a l'Interrail'07.

Tinc l'esperança que aquest viatge sigui moltes coses. La preparació per al gran esdeveniment que tinc al cap; un temps per posar en ordre algunes idees que em ronden; una desconnexió total de la universitat i la vida barcelonina; un reset del 092 de Barcelona, bona nit i el 080, digui'm; una travessa plena d'emocions i energia; una manera de conèixer encara millor les meves companyes, per acabar estimant-les de forma més plena; un plaer d'experiència, en definitiva.

És ara quan veig clarament que ha valgut la pena sacrificar (quasi bé) tots els caps de setmana des del novembre passat per treballar i estalviar.

Prometo escriure cartes a les dues personetes que m'ho han demanat, encara que a ELL no li pugui enviar.

Ser teleoperadora és difícil

2008-06-29T09:40:00.002+02:00

El que li hagués dit aquesta nit a la filla de puta del Carrer Menorca:

1. A part de la teva trucada, probablement, aquesta nit rebi emergències d'accidents amb múltiples ferits, incendis en edificis sencers, dones a qui el seu marit les està pegant, mares que no saben on és el seu fill. Només tens una festa molt sorollosa sota de casa teva. No ets el melic de Barcelona i el teu problema no és el més important de la ciutat.

2. Tu no em pagues el sou, ja que no sóc pas funcionaria. I, en el cas que ho fos, el meu sou me'l guanyaria amb la meva feina, que ningú regala res.

3. Me la pela que tinguis dos fills plorant. Tens idea de com es deu sentir una mare a qui han apallissat el seu nen, per exemple? Si ploren pel soroll, els pots consolar, canviar d'habitació o emportar-te'ls a un hotel. No tinc fills, però em sona que és habitual que es despertin a la nit. Més dormiran demà.

4. Si acabes posant una queixa a la regidoria del districte, de res et servirà saber el meu número de teleoperadora. I, en el cas que arribin a escoltar les vint vegades que tu i jo hem parlat, veuran que t'he atès educadíssimament i que he deixat que descarreguis tota la mala folla sobre mi.

5. En definitiva, que m'apena molt el teu mal caràcter. Diu molt de tu. Si et prens unes miserables molèsties per soroll d'aquesta manera, em sembla que no has reflexionat suficientment sobre el dolor que pot arribar a comportar la vida.

Nedo, com puc, dins la immensitat marítima

2008-06-23T02:37:00.002+02:00

Quan tenia dotze anys, vaig tenir un somni que va quedar-me gravat fins al dia d'avui. Una de les meves millors amigues de l'època, l'Elisenda, venia molt trista i m'explicava que el noi que a ella li agradava en la vida desperta (en direm noi X, no recordo el seu nom) li havia ficat culebres a l'estómac. Estava molt espantada i jo la vaig consolar. Quan vaig recordar-ho al matí, sabia que allò volia dir que el noi X l'havia violat. Acostumada com estic a la "normalitat" dels meus somnis, vaig quedar-me perplexa.

Aquell any, teníem un profe d'aquests que se'n tenen pocs; es deia Toni, era el psicòleg de l'escola, ens feia un crèdit variable de sexualitat i algunes sessions de meditació. Amb l'Elisenda al meu costat, vaig comentar-li aquelles imatges noctures. Només va donar-me un consell; va suggerir-me que apuntés el somni i que, potser, amb el pas dels anys, en sabria treure l'entrellat.

Efectivament, un cop vaig acabar l'adolescència, vaig saber què significaven els cucs dins la panxa de l'Elisenda. Ella va ser la primera noia que em va agradar.

Les dues pitjors setmanes del curs

2008-06-13T19:44:00.003+02:00

Odio les clientes egocèntriques de la meva mare, que es tiren una hora per emprovar-se dos vestits. M'agradaria tenir fotos meves plorant, però mai recordo quan fer-les. Ningú sap per què tinc aquest fons de pantalla al mòbil.

El naixement del món, Courbet.

Contradicció

2008-06-09T19:08:00.003+02:00

Hi ha persones que no es mereixen ni una línia de text. El que més em puteja és la falta d'intel·ligència emocional.

Fire, walk with me

2008-05-23T18:29:00.009+02:00

Des d'ahir dijous, porto la Laura Palmer al cor.

Una de les millors fotografies que he vist de l'ingrés d'una noia al món adult i de la seva desorientació.

Entre moltes altres coses. Twin Peaks és molt més. Però, per sobre de tot, és un crit d'atenció que demana la revisió del propi esperit.

El burro y la zanahoria

2008-05-19T22:03:00.001+02:00

Fractals

2008-05-13T01:55:00.004+02:00

Al Miguel. Influent, inspirador i creador.

1. Prémer el botó per encendre l'ordinador.

2. Esperar que carregui el sistema operatiu.

3. Quan l'escriptori aparegui a la pantalla, doble clic sobre la icona de l'iTunes.

4. En el menú del programa, seleccionar "Visualización" i, seguidament, "Activar visualización". (També es pot activar prement Poma+T al teclat)

5. Poma+F per posar les fractals en pantalla completa.

Posem algun disc que emocioni les fractals. Pot ser algun tema d'Autechre, especialment el Pro Radii d'Untilted, o la cançó principal de la banda sonora de La fuente (Dead is the Road to Awe, Clint Mansell.) Assegurem molta flipada amb ambdues opcions. Callem i ens posem en la posició més còmoda. Preferiblement, estirats o ajaguts al sofà. Fixem els ulls en un punt de la pantalla i tractem de buidar la nostra ment. Al principi, probablement, ens vindran pensaments al cap relacionats amb la situació, amb el nostre dia a dia, amb alguna xorrada sense importància. Quan això passi, hem de tornar a prendre el ritme de les fractals ballant la música. Cada vegada, les perturbacions seran més espaiades i serem capaços de sentir el ritme dins nostre. El cos estarà més relaxat, només viurem el present. A poc a poc, les fractals ens robaran tota l'atenció. Només funcionarà el cor, la respiració i els impulsos nerviosos que portaran les formes fractals al cervell. Ens anirem acostant a la pantalla des de la imaginació fins arribar a ser una de les fractals.

Llavors, sento com he entrat dins el viatge; em moc de la mateixa manera que elles i veig el mateix que veuen elles. M'allunyo d'algun lloc i puc veure la Terra des de dalt; veig el mar, els peixos, les plantes al fons de l'oceà. La música s'enfosqueix i torno al punt d'abans. Ara sóc dins la Terra. Sóc una bola de lava, envoltada d'iguals, ballant la melodia industrial. Torno fora, a l'espai, torno a veure el mar. I tot es desenfoca de cop. Baixo, lluny, ben profund, al centre de la Terra. I sóc lava a punt d'explotar.

Però tot s'acaba de cop.

Un fil de música em transporta cap a una altra banda desconeguda.

Sóc una esfera a temperatura corporal que bombardeja al mateix ritme que el cor. Creixo i decreixo cíclicament i pausada. Tota jo segueixo el pas marcat fins a l'infinit, no paro mai, sento llunyà el fi. Ara me n'adono. Sóc una cèl·lula de qualsevol part del cos que, amb cada batec, m'alimento de la sang que m'envolta. Per moments sento que em faig gran. Estic amb un munt de germanes. Formo part d'un teixit corporal qualsevol. Un moment. No sóc un teixit corporal qualsevol. Ajudo a bategar el cor. Jo faig la força per impulsar els moviments. El líquid es mou gràcies a mi. Sóc una fractal del cor.

De sobte, començo a moure'm. Penso que tornaré a veure la Terra des de l'interior o des de l'Univers. Però no. Em trasllado a un altre lloc.

Sóc una nova cèlul·la. També batego i creixo ràpidament. Engoleixo tot allò que és al meu voltant. Dins meu, alguna cosa comença a envoltar-se de líquid. Formo una capa fina que alimenta des de fora cap a dins, per un tub. Sóc un fetus! Em sento cada cop més viva dins meu. Orgullosa de tenir la força dels éssers vius. Orgullosa de despertar-me cada dia per reprendre una vida plena de sensacions.

I esclato. La Terra és genial! Ha permès que es creii la vida dins seu! Gràcies a l'aire que m'alimenta, que li pertany, que em regala. Gràcies per impulsar-me contra la vida! Oh, mare Terra! Gràcies per donar-me l'oportunitat de viure les experiències del món natural! Tinc consciència completa de la meva vida i de la vida que puc donar als altres. Les fractals s'expandeixen per cada una de les meves cèlul·les, plenes d'impulsos nerviosos. Oh, gràcies! Gràcies per ajudar-me a percebre la plenitud del món.

40 anys després i mira on som ara

2008-05-08T02:30:00.005+02:00

Como una caricia. Cámbiate a la suavidad.

Spot del nou Rexona Roll-on bocabajo

Encara no sé què pensar. No sé si tenim o no tenim suficients motius per queixar-nos. Quan em sona el despertador, em costa horrors saltar del llit. Crec que no em fa gaire efecte la Jalea Real que em va recomanar el metge; durant la nit, encara em pugen glopades de sucs gàstrics. I és fastigós.

Una mica d'automatisme

2008-04-15T22:32:00.003+02:00

Et sents desubicat, desorientat. Tens una idea vaga del que vols fer en el futur, hi ha una cosa que t'agrada: escriure. Però ara mateix no saps del cert si és una perspectiva real o una fantasia adolescent de la qual t'hauries d'anar oblidant.

Dormir amb Winona Ryder, Edgar Cantero.

Començo l'actualització i només sé com vull acabar. Una mica el que m'està passant durant aquest inacabable tercer curs de carrera. Però ja només queden dos mesos i mig. Espero no adonar-me'n i, aviat, estar menjant-me setze hores d'avió. Avui em fa mal el pit de tant dolor. I he d'oprimir l'estòmac per sufocar el vòmit. Afortunadament, una dutxa al tornar a casa sempre és reconfortant, igual que un plat de sopa ben calenteta. Ric a deshores i em culpo de totes les accions que faig. Inesperadament, té raó el meu amic que em diu que sóc profundament racional, que em costa visceralitzar. Després faré allò de visualitzar una bola de llum plena d'energia, sense música. Probaré de deixar descansar el meu cervell ple de tiretes.

Mentre era a la dutxa, se m'ha ocorregut un títol molt més significatiu per a l'actualització anterior: "L'Irene no porta escanyapets." I també una cita: "Lo que buscamos no es la verdad, es el efecto producido" de J. Goebbels.

L'Irene no és una barjaula

2008-04-10T01:17:00.002+02:00

A l'Irene li agrada el seu cony. N'ha vist molts a pel·lícules porno i uns quants a les amigues. Per això, pot afirmar que la seva figa és bonica. Tot i que no és gaire partidària de passar desapercebuda en altres aspectes, està encantada amb la discreció de la xona que posseeix. Els llavis majors envolten els menors, de manera que tot li queda ben recollidet. El clítoris del tamany d'una llentia no es veu a primera vista; únicament es torna rosat-vermellós quan s'excita. Tanmateix, té un mont de venus agradablement molsudet i ben depilat, que fa venir ganes de menjar-li el patacó amb deliri. A més, preguntant a certes persones de confiança, ha esbrinat que el seu tall té un gust lleugerament picant.

L'Irene pensa que és una llàstima que la cotorra sigui una part del cos que acostuma a amagar-se; si no, l'ensenyaria de bon grat.

On són els meus somnis?

2008-04-07T21:00:00.004+02:00

Pensando en la muerte, Frida Kahlo

Mites eròtics

2008-03-20T21:57:00.002+01:00

- Ha sentit a parlar del complex de Diana, la dona que enveja el poder sexual de l'home?
- M'he sentit així, sí, sexualment. M'hauria agradat posseir la June i altres dones atractives.
Henry i June. Diari d'Anaïs Nin, Anaïs Nin.

Natassja Kinski a París, Texas

Cecilia Roth a Arrebato

2008-03-05T21:36:00.002+01:00

Saber que alguns dels temes que més interessen a les persones són els cotxes, els desastres, l'entreteniment, els famosos, la moda, els horòscops, les famílies reials, els escàndols, el sexe, els esports i els casaments m'esgarrifa. També m'esgarrifa que l'eslogan d'Iniciativa per Catalunya ("Solucions justes, lògiques i valentes") no sigui recordat pel seu target.

Davant d'això, jo col·lecciono paraules: tintinabular, esgarrip, sacseja'm, xarxes, tenderete, espitxurrat, xarrupaescrots, miserere, desnonar, zeitgeist, lapsus i memòria.

2008-02-28T15:09:00.003+01:00

I miss you

but I haven't met you yet

Björk

Som dins el llit vermell. Et ressegueixo la pell tèbia per sota el nòrdic, allò que sé que et fa tantes pessigolles. Però ara no te n'adones; somies al meu costat i jo t'observo. Els nostres cossos despullats són un a tocar de l'altre, plens a vessar d'amor i complicitat. L'un a l'altre ens hem salvat de passar les nits en llençols inhòspits, que no feien res més que augmentar el desig que hem tingut sempre per trobar-nos. Ara som dins el nostre llit vermell, que tantes vegades ens ha embolcallat. T'oloro i penso en els nostres cossos un dins l'altre o un acompanyant l'altre. És aquella olor forta que et neix quan ets amb mi, quan la nostra respiració tallada omple l'ambient, quan m'esgarrapes lleugerament l'esquena. Et gires i fas un sospir adormit, murmures alguna cosa. Et faig un mec suau al nas i dono la volta jo també. He fet petons a cada centímetre del teu cos. No obstant això, no sé si tens pits com jo o si puc jugar amb els pèls que et neixen sota el melic. M'adormo amb el teu braç a la cintura. Demà ens despertarem amb els cossos entrelligats.

Internauta

2008-02-18T23:51:00.003+01:00

És matinada a casa meva i sóc l´única desperta. Treballar de nit el cap de setmana, juntament amb les classes a quarts de sis de la tarda, em canvia l'horari per tota la setmana. Ocupo el temps davant l'ordinador, navegant de blog en blog o de fotolog en fotolog; alguns són de coneguts, altres els he descobert no sé com. A vegades, ric de l'estupidesa de la gent, igual que quan m'asseguren que viatjar a El Cairo és perillós perquè és una ciutat islàmica. Altres vegades, però, llegeix-ho les línies dels blogs que més m'agraden i no puc evitar sentir una barreja d'enveja i ràbia. Enveja, ja que escriuen de puta mare (aquesta mania de comparar-se) o sembla que han nascut per contar la vida amb paraules. I ràbia contra mi mateixa perquè no tinc suficient fermesa per captar l'entorn i explicar-lo.
Estic enganxada a vosaltres.

2008-02-02T18:13:00.000+01:00

M'agrada quan diu:
- Vostè ha patit molt
Diari d'Anaïs Nin, Anaïs Nin

M'he baixat cançons de Nino Bravo i Mocedades perquè em recorden als bons moments de la meva infància. Sobretot a un període molt concret: quan vivíem a la masia, jo encara no tenia deu anys i el desgraciat encara era el papi. Llavors passava moltes hores escoltant el Nino Bravo i Mocedades, avorrida dins el cotxe, amb una calor insuportable. Aquells anys deurien ser els que vam anar a passar l'estiu a León, Astorga i San Martín del Camino. Ara m'ha vingut al cap la senyora excessivament grassa, amb pèls que punxaven a la cara i que feia pudor de vella que vivia al costat de la Conchi. Sempre em regalava caramels, sempre els mateixos. Eren bons. I la cançó aquella de la ràdio que vam gravar de la ràdio en un cassette, crec que cantava un tartamut (o això em semblava a mi). Tot i que, pensant-ho bé, podria ser perfectament una melodia creada per Chimo Bayo. Ara ric quan em ve al cap la por que vam passar la Conchi i jo al veure El exorcista i aquella nit en què li vaig preguntar com es deia el Papa de Roma. D'aquesta època també deu ser l'ampolla plena d'aigua i polvos de talc que remenava perquè semblés un biberó per donar-li al Baby Fever. I les llargues hores a la biblioteca de la masia. I el sol que m'entrava a l'habitació gran quan em despertava els caps de setmana i, de fons, sentia el quiquiriquí del gall. I el meu lloc secret, és clar; on jugava a allò que no volia que em veiessin, envoltada del Rovelló, la Sorra, el Coco i el Brillant.

Un nou inquilí a l'habitació vermella

2008-01-18T02:57:00.000+01:00

Les tres edats de la dona, Klimt

Per recordar-me que, potser, algun dia, arribaré a ser tan vella com la dona a qui penjen els pits. I que he estat com la petita dormilega.

Vull ser lluny d'aquí

2008-01-08T23:31:00.000+01:00

N'estic farta de professors enamorats de les ventes, la competitivitat i target groups. Les paraules claus les deu pròximes setmanes seran planificació i estratègia. Mentre, somiaré amb ser a Mar del plata rient-me del meu 7,5.

Informació fútil

2008-01-04T17:30:00.001+01:00

Calvin i Hobbes, Bill Watterson

Ja m'ho deien de ben petita allò de el saber no ocupa lugar. I, com que era molt bona nena, doncs els hi feia cas. Ara em trobo igual que en Calvin, amb un munt d'informació fútil.
No sé si em servirà d'alguna cosa conèixer l'existència d'un estat africà anomenat Swazilàndia amb la capital situada a Mbabane, -és molt petit, està tocant la República de Sud Àfrica-. Potser no és tan estúpid enrrecordar-me que les paraules que comencen amb al-, col-, gal-, il-, mil-, sil- acostumen a portar una "l" geminada (però no sempre). La frase mnemotècnica és al colgar el misil. També sé que el barril de petroli ha arribat als 100 dòlars i que la Margueritte Duras va fer el guió de Hiroshima, mon amour. Això segur que no li sona a ningú: durant el franquisme, hi havia un pentinat anomenat Arriba España. Jo l'he portat en un parell d'ocasions per unes sessions fotogràfiques de "el meu altre jo". Dubto que em serveixi per gaire en aquest país on visc dir a una faldilla "pollera". Així és com les criden a Argentina -o això asseguren en Cortázar i la meva entranyable amiga Rocío.-
Em plantejo fer-me una neteja de cervell i, així, emmagatzemar només allò de què treure'n profit. Ui, això és una mentalitat massa sistemàtica. Em resignaré, igual que en Calvin.

Todos los días se aprenden cosas nuevas

2007-12-31T17:11:00.000+01:00

Fins i tot l'últim dia de l'any m'ha portat una sorpresa. Estava trucant la mare per saber on havia deixat els estris de netejar els lavabos i han trucat a la porta. "Mira, és ella. Deu haver fet sonar el timbre perquè pengés el telèfon." He anat a obrir pensant que aniria carregada de bosses per preparar el dinar de demà. Però no. No era la mare. Davant meu, tenia un homenet abrigat fins les celles, amb un gorro de llana negre i la pell molt bruna.
- Buenos días, ¿tendrías algo para darme de comer?
Acostumada com estic de gent que demana diners arreu, he reaccionat de la mateixa forma. M'he inventat una excusa.
- ¿Y algo de ropa vieja?
Ara sí. He caigut. Li he pregat que esperés un moment. No sabia què donar-li; d'aquestes coses sempre se n'ocupa la mare, és ella qui busca allò que podem oferir. Roba no en tenia, li regalaria menjar. He obert la nevera. El mar d'aliments que hi havia m'ha ofegat. El meu germà ha suggerit la solució. Li he donat quatre peces de fruita: dues pomes, una pera i un kiwi. Segurament, molt insignificant.
Aquesta nit i demà menjaré plats deliciosament preparats. Avui no sé què m'espera; però demà em cruspiré una albergínia farcida de verdures i beixamel, de postres torrons i, per beure, vins cars. Això no obstant, a aquest bon senyor només he estat capaç d'oferir-li quatre peces de fruita. Em venen ganes de flagel·lar-me.
Li he donat la bossa. Ha mirat què hi havia dins. Les nostres mans s'han acariciat per uns instants; el contacte m'ha torbat.
Amb un somriure als llavis, m'ha donat les gràcies i ha marxat, sense saber que acabava de colpejar les meves ben acostumades entranyes.
Només quatre peces de fruita. Faig pena.

Text que barreja massa temes i no queda ben posicionat

2007-12-18T13:41:00.000+01:00

Ja fa un temps que ho penso i no sé com ensortir-me'n. Crec que estic iniciant un procés de canvi que, tímidament, puc suposar que serà revelador per a la meva vida. Conceptes relacionats amb la crisi energètica, el consum social, el creixement econòmic desorbitat, l'engany a què ens sotmeten els mitjans de comunicació social i altres, em punxen. Estic recopilant informació, tot i que a passes petites, i no sé en què acabarà tot això.
Em fa por no poder abraçar totes les temàtiques, no poder crear-me una visió personal, no poder desenvolupar el sentit crític. Tinc la impressió que, al llarg de tota la meva educació escolar, he estat massa submisa, no he aconseguit pensar amb llibertat. Però perquè tampoc me n'han ensenyat (tot s'ha de dir).
Tot i això, estic contenta (finalment) d'haver escollit Publicitat i Relacions Públiques com els meus estudis universitaris, ja que se m'està caient la vena dels ulls. Ara comprenc molt millor per què aquesta necessitat constant de diferenciar-se dels demés, per què durant dos dies (o més) es parla d'un únic tema al carrer (sovint, força estúpid), per què no coneixem el llop que ens espera, per què molts no en saben res. Entenc la comunicació corporativa i, alhora, me'n sento orgullosa. No crec pas que hagi de baixar el cap, com així ho exigia un borratxo del tren que vaig conèixer just quan començava els meus estudis. Contràriament al que molts pensen, la comunicació sempre serà necessària, tant per les accions empresarials com per les accions més altruistes - i no em refereixo a les ONG's-.
Diuen que aviat es produirà el crack definitiu que farà replantejar-nos el sistema tal com el coneixem avui en dia. Espero estar-ne preparada i, també, poder advertir-ne als més pròxims.
El meu jo més polític està sorgint com mai l'havia conegut. I no parlo dels arguments que sempre he defensat. No, parlo de quelcom més profund, més conscient, que no es deixa endur pel que els altres demanen. Això no obstant, és tan incipient que quasi bé no sé com expressar-ho. I és estrany que no sàpiga trobar les paraules per escrit.

Suposo que primer hauré de començar per petites accions de la vida quotidiana. Ara sí, he trobat un argument més per continuar amb la meva dieta (que és una mica, només una mica, més respectuosa amb la Terra); no hauré de deixar-me endur pel consumisme que a vegades m'omple com un dimoni; reciclaré les velles estanteries de casa (per fi podré col·locar els llibres sense passar per l'Ikea!); em cuidaré molt més d'apagar els llums quan no hi sóc i posaré en repòs l'ordinador; continuaré reciclant el paper com fins ara. Espero que sigui un bon inici per pedalejar envers el canvi que ens espera a tots.

La meva futura muller

2007-12-11T00:26:00.001+01:00

No em digueu que no és moníssima quan es tapa la boca per riure.

Exercici de memòria

2007-12-05T00:05:00.000+01:00

Accepto la proposta de la Clarissa i penso en els meus jos del passat.

Fa deu anys enrere: Canviava d'escola i de casa. Però encara vivia amb el fals pare al costat. Del Joan Maragall (el col·le que deixava) recordo la senyu Maria Teresa, la biblioteca, les rampes del pati i el dia que se'm van trencar els pantalons baixant-les, la part del darrere de la font, els petons amb la Sílvia i la Rebeca, entre altres coses i persones. A la nova escola (els Maristes), coneixeria dues bones amigues, l'Helena i l'Elisenda.

Fa cinc anys enrere: Tornava a canviar d'escola i de casa. Aquest cop, també de ciutat. I sense el fals pare. Aquí vaig gaudir de la companyia de diferents estels que han anat passant, momentàniament, per la meva vida. A la nova localització, vaig descobrir els primers amors amb tots dos sexes.

Fa un any: Havia acabat el treball d'Investigació de Mercats i ja no em seguia un núvol negre. Estudiava a Cubelles amb la Miren pels exàmens de segon de carrera. Tenia una amiga més. Em discutia per sempre més amb l'església i la fe. Encara menjava carn. Continuava descobrint-me. Vivia la meva crisi d'idees, que s'arranjà quan vaig parir en Zach i l'Addie.

Ahir: Vaig saber que hi havia una solució fàcil per fer el pla de màrqueting. Quan vaig arribar a casa, estava massa cansada per escriure. Això sí, vaig postejar al blog de la Rocío de forma xenòfoba. Vaig enviar un e-mail molt espitxurrat i no vaig parlar amb un algú.

Avui: M'he llevat a quarts de dotze, farta de tant dormir. He llegit la resposta al meu e-mail, que encara era més espitxurrada i caòtica que el que jo vaig escriure. He dinat a la universitat i he fet una part del treball d'esdeveniments. He passat quatre hores fent alguns canvis a l'escaleta del guió en grup. He rigut molt amb la Jamina, l'Èlia, en Miguel i les nostres dispersiones. Després de publicar la nova entrada al blog, escoltaré el Medúlla de Björk i tractaré d'acabar el Katrina.

Cinc cançons: Vokuro (Björk); Triumph of The Heart (Björk); Postcards from Italy (Beirut); Exodus, Sabres of Paradise Mix 1 (Scorn); Alpinistes-Samurais (Antònia Font); Strugglin' (Tricky). Però depèn del dia.

Cinc llocs per visitar: Tornar a Istambul, un viatge més complet per Romania, la Argentina, Islàndia i la Ruta 66 dels Estats Units.

Cinc coses que m'agrada menjar/beure: Xocolata, pernil salat (sí, tot i ser veggie, m'encanta), Coca-Cola, sucs del Minute Maid i de l'Hacendado, qualsevol cosa picant.

Cinc joguines preferides: De petita, jugava amb les Barbies i el Baby Fever. No recordo res més especial, així que poso els meus dibuixos preferits: Pingu, Doraemon i Candy-Candy (sí, tinc alguna cosa de maruja).

Cinc persones a qui convido a fer el mateix exercici: la Rocío, la Berta, la Miren (que sé que no ho farà), en Vagalume (tinc els meus dubtes, també) i en Miguel (tot i que no crec que deixi la seva condició de voayeur i es digni a participar posant-me un post).

The Revolution is Now

2007-11-27T02:18:00.000+01:00

Zeitgeist movie

La recomano fervorosament a tots els que no volen viure en la foscor.
(*Podeu veure'n una versió amb subtítols en castellà a Google videos)

Acabo de veure les tres parts de Zeitgeist. M'han trepat les pupil·les, la raó i el cor. No m'he deixat espai per reflexionar entre cada una d'elles, me les he empassat amb un embut, sense mastegar-les. I cada una d'elles ha estat reveladora. Fins ara era conscient, tot i que no sé fins a quin punt, de les temàtiques presents en els dos primers segments. La tercera m'ha deixat clavada a la cadira, espantada dels monstres que no veiem. Ni sospitem.
El voltor que sobrevola la humanitat queda amagat entre els immensos arbres de la nostra falsa llibertat. Sí, tenim la falsa llibertat de dir el que pensem, d'escollir els nostres (en teoria) governs, d'escalar llocs dins la societat. Això no obstant, ens falta el lliure pensar. Han estat molts els qui l'han defensat i han quedat silenciats. Ara, només queden les engrunes liquades del seu ideari (aptes per comercialitzar, evidentment).
Desconec completament les lleis de l'economia, la política i els organismes repressors. Únicament, sé com es tracta la comunicació de les empreses (i això ja és bastant, si considerem la coneixença de gran part de la població). Així, em moc entre dues aigües. Per una banda, sóc capaç d'albirar més enllà del que ens mostren els tele-diaris, els programes del cor, la programació dels cinemes, els portaveus d'entitats lucratives i no lucratives. Però, per altra banda, continuo immersa en un mar de consumició i desinformació. Ara bé, malalta de la generació en què he viscut, em pregunto el perquè de moltes coses. I em costa trobar solucions (alguns ni es preocupen per buscar-les).
M'agradaria poder treure'n l'entrellat, aconseguir nedar cap a una revolució, incitar als pròxims (i no tan pròxims) a que ho facin. Desembenar els ulls. Replantejar el sistema. El capitalisme (i totes les seves conseqüències) no és un déu totpoderós i omnipotent. Té esquerdes ben tapades. Les ha de tenir. Hauríem de poder trobar un nou sistema que esfondrés els ciments del món tal com l'entenem avui en dia. Alguna cosa totalment nova. Obrir una era notable per la humanitat, on el lliure pensament hi tingui molt a dir.
No sé qui seran els ideòlegs de tot això, ni si existeixen ja. Potser no ho arribo a veure mai. De moment, estendré aquest documental per tots els meus coneguts. És un pas petit. Però puc començar per aquí.

2007-11-21T23:34:00.000+01:00

Avui m'he vist amb un pardalet; un pardal que ha près dues coca-coles perquè tenia set. Té un cos quasi bé de nena, ben esprimatxat i torrat pel sol de l'altra punta del món. Els cabells li ballen com volen i el seu somriure no t'amaga res. És un pardal fràgil a qui li costa parlar de sentiments, tot i que avui hem aprofundit més. Sense gosar mirar-me als ulls, no perquè tractés d'enganyar-me, sino per timidesa, m'ha explicat que per primer cop a la vida s'ha enamorat d'un noi. Ha estat mentre em deia això que l'he vist madura, que me n'he adonat que tenia les coses clares, que sabia el que li agrada i el que no. Ella no vol ningú que li talli les ales, necessita volar per ser feliç.
Més tard he vist que era un pardal sensible a allò artístic, fins i tot de forma més profunda que alguns dels que l'envolten. Li agrada la il·lustració i la pintura autoreferencial. Quan va a una llibreria, s'enrrecorda dels seus amics i els troba regals.
Diu que les noies només li agradarien per fer-los-hi petons, que no se les estimaria. Dins meu, penso que tant de bo aquesta hagi estat una d'aquelles converses en què no sap què dir i contesta completament diferent als seus desitjos.

2007-11-15T02:04:00.001+01:00

Sempre que acabo de mirar una pel·lícula interessant, que m'ha emocionat, miro tots els títols de crèdit. Retorno a la meva vida, deixo enrrere allò que acabo de veure. Però retorno amb alguna lliçó apresa; alguna cosa que s'inclou en el meu pòsit personal, que no sé fins a quin punt em serveix per res. A vegades també miro els extres, tot i que no gaire. No m'agrada veure grans making off o minuts innesgotables de tràilers. Fan que em desperti de cop, que perdi el fil que estava teixint. Ben sovint, miro les biofilmogràfies del director i els actors principals. Si és de nit i sóc a l'ordinador, busco el que més m'hagi impactat o quelcom sobre el film en si. Acostumo a mirar la Viquièdia. Saber ràpid i poc profund, el que necessito just en aquests instants. Llavors vaig d'enllaç en enllaç, arribo a llegir temes ben diferents, amb connexions que només entenc jo.
Avui he vist Happy Together per segon cop. Vaig agafar-la d'un impuls l'altre dia a la biblioteca de la universitat. Quan el relat ha acabat, he posat el títol al Google. He començat per Wong Kar-Wai i he acabat pel Trotskisme. Pel mig, he mossegat la Nouvelle Vague i George Orwell, entre altres coses.

Quan el propi cos és aliè

2007-11-12T21:21:00.000+01:00

Avui he sentit amb més força que mai la fragilitat del meu cos. He patit per ell. Supera per quatre vegades els valors estàndards d'una analítica i això pot ser conseqüència de moltes coses. Així m'ho ha assegurat el metge. I corrents a fer-me una altra extracció de sang per corroborar. Perdó, ho he entès bé? Diu que al meu cos li falla alguna cosa? Però si jo... jo sóc molt jove. I estic sana. No hi ha d'haver cap debilitat dins meu. No pot ser veritat. No puc trencar-me, no puc podrir-me, no puc florir-me. Encara no. No em toca. He buscat les causes i m'he horroritzat. Constantment, tot el dia d'avui, he recordat els moments en què m'he trobat malament. A tot li trobo relació. El doctor m'ha col·locat en situació preferent, ha de tenir importància. Sento el meu cos extrany, però no vull veure com pateix.

Por dels i pels fills

2007-10-28T23:34:00.000+01:00

A vegades, els meus personatges se'm descontrolen. S'escapen dels esquemes amb què els he parit. I, com a mare sobreprotectora que sóc, em costa deixar-los volar lliurement, que creixin. Ben sovint, la meva racionalitat no entén la visceralitat que requereixen les creacions, les riqueses d'emocions que viuen a cada paràgraf o escena.
És llavors quan quedo abatuda, quan penso que no em servirà de res continuar escrivint si no els comprenc. Perquè ells són la meva base, els necessito per viure a través d'ells. Necessito acompanyar-los de la mà per tota la història, per tot el conflicte. I sé que primer he d'endinsar-me en ells.
Què escriu Addie al diari personal quan viu l'aventura amb Zackery? Què passa dins les parets d'aquella casa? On sou, Zack i Addie? Us vaig abandonar i ara us sentiu traïts, no voleu tornar a mi. Però, siusplau, he de sentir-vos al costat, pensar en vosaltres al metro, abans d'anar a dormir, passant el dia a la universitat... a totes hores. Només si som els tres a prop, podrem avançar els obstacles.

Generació Y

2007-10-14T17:29:00.000+02:00

Jo sóc una de les veus dels que no van plorar per la mort de Kurt Cobain, d'aquells que ja no cauen en les mans de les ONG. Escoltem música mp3 amb els nostres iPod's mentre la publicitat endrapa la nostra individualització. Ens revelem contra tot. No escoltem ni pares, ni mestres, ni grans pensadors o institucions. El nostre referent (i prescriptor) és Steve Jobs. Preguntem el perquè de tot revolucinàriament, però no ens preocupem per aconseguir millorar res. La nostra ideologia és fast food i ens alimentem superficialment de modes anteriors. No obstant això, la tendència actual és ser alternatiu. Vivim l'underground mirant-nos el melic, comunicant-nos amb el món a través d'Internet i sense endinsar-nos en el passat, que és un dels factors més importants que ens ha construït tal com som.

2007-10-04T22:54:00.000+02:00

El que fem la Paula, la Miren, la Berta i jo a classe de Disseny de la Identitat Visual Corporativa.

Hi havia una vegada un logotip de color gris, negre i vermell que va triomfar al món de la moda Stuttgariana; tot i que no va agradar gens als romanesos que demanen diners als trens de Renfe tot cridant. Va començar a caure neu i es va posar a cantar: All is full of batteryyy. Es va aixecar enèrgicament i va marxar cap una habitació que estava plena de discos vells que feia anys que no escoltava. Va agafar-ne un i el va expolsar. De sobte, va descobrir que es trobava davant el millor disc de Technohouse dels germans Calatrava, que gravaven una pel·lícula aquells dies ennuvolats, però sense pluja. Per això, la Mary Poppins portava sempre un paraigües a sobre, perquè els dies ennuvolats podien acabar en pluja. La veritat és que sempre li havia agradat la pluja, s'hi identificava força i li recordava a les llargues converses telefòniques amb ella. Eren tan avorrides! Sempre li parlava sobre els seus problemes superficials que no li importaven ni un pitu. L'únic que podia fer era fotre'ls-hi d'òsties i puxar-los les tetes que portaven de silicona barata. Un dia va tenir un problema en pujar a l'avió; la silicona va petar i es va muntar un escàndol. Els ocupants de l'avió van començar a xisclar mentre un nen jugava amb aquelles bosses de gelatina artificial.

Perfecció

2007-10-01T23:09:00.001+02:00

Visc la voluntat de salvar-ho tot

registro l'acumulació insensata
d'objectes
ombres
gestos
esdeveniments...

en el món he construït
les coses són fixes
-d'una inalterable i rígida perfecció-

escric el catàleg
dels meus dies.

El somni del col·leccionista,
David Escamilla Imparato

Viatge cos endins

2007-09-22T18:14:00.000+02:00

Sec sobre el llit, amb les cames estirades i el cos arrapapat al gran coixí que tinc darrere. De fons, sonen els primers acords de Better together de Jack Johnson. Noto com la melodia i el bon rotllo s'endinsa per formar part de la musculatura. Em balancejo i canto. Fumo una mica més, la boca em queda aspra. Tanco els ulls. Imagino com la cendra puja burilla amunt, recorre els dits, la mà, els braços, el tórax, les cames, els peus, el llit, el terra, la taula, l'armari, les parets. Tota l'habitació grisa, tacada de porro. Em fa gràcia i somric estúpidament. Un pessigolleig constant recorre les extremitats i tors. La pell em pesa; tot el pes del greix que m'envolta és sobre les venes, cartílags, ossos, músculs, òrgans. El piercing del llavi és fred entre tanta escalfor, em travessa com no ho havia fet fins ara. On és el piercing del melic? Ara el pessigolleig fa que m'enrrecordi que encara tinc el rictus estúpid posat a la boca. No la puc moure, igual que les cames. La pell em pesa. Jack Johnson em pregunta des de la llunyania de l'ordinador do you remember? I ja no sé de què m'he d'enrrecordar, ara que sóc conscient de cada una de les parts que componen el meu físic. Ostres, com molaria escriure tot això. Podré moure'm per anar a buscar un paper? La part de sota sembla immòbil. Ara ja ni ballo. Si algú em veiés des de fora! Una tia mig estirada sobre els llençols, amb el cap caigut i la cara d'imbècil. Jajaja. No puc evitar riure interiorment. Ai, que me'n vaig de tema! Va, concentra't en moure't i anar a buscar la llibreta. Sí, només la llibreta, perquè el llapis ja el tens aquí, al costat de la biografia de la Frida Kahlo. Com envejo la seva vitalitat! Ara que, el que més m'agrada de tot és la seva relació amb el Rivera... Núria, Núria! El pessigolleig, moure't! Ah, sí. Va: un, dos, tres... no puc, em costa molt. Joder, el puto porro, com t'ha deixat! I això que només has fumat la meitat! Va, ara.
Obre els ulls.
Ja està, ara tot és més fàcil. Vaja, en Jack ara és més trist. Què volia fer? Agafar alguna cosa per escriure el que m'està passant en aquest viatge. Les notes es repeteixen constantment al cap. Un altre cop al llit. Mateixa posició. Comencem a apuntar idees. Mmmm... pessigolleig i pinta que dec fer des de fora i la boca em pesa i demà festa a casa la Maria i em vé de gust menjar-me la mitja Pantera Rosa que he deixat abans i què estava fent? i escriure idees i pessigolleig -que no ho havia escrit abans, això, ja?- La meva activitat cerebral és frenètica, imagino els meus transmissors de pensaments -no sé com dir-ne, demà ja ho demanaré- anant amunt i avall, com a El cuerpo humano. Quina sèrie aquella! Era super xula; des de llavors, que no puc evitar imaginar-me el cervell amb un munt de calaixeres, una mica desendreçades. Un moment. Això hi sortia allà? No ho sé. Voldria tornar a mirar-ne algun capítol. Ai, què feia? Ah, sí. Apuntar idees. Ostres, sembla que al meu cap s'hagi creat una roda on, de tant en tant, es vagin repetint certs pensaments. Escric d'una forma massa laxa, no sóc capaç de seguir la frenesia de les neurones. Demà fliparé amb la lletrota que faig, és molt més grossa i aquest sembla un full de loco. Loco, com la cançó d'Antònia Font. Loco, cerques països tropicals, flors i dones naturals.... Ara que parlo de bojos, semblarà el diari del protagonista d'Spider. Jajaja. Jo, que sóc tan neta i maniàtica amb segons quins apunts. Ui, en Jack Johnson ja no canta. Bé, és hora de parar. Ara em menjaré la Pantera Rosa i continuaré amb la vida de la Kahlo. A veure si puc, perquè l'últim cop que vaig llegir fumada trigava cinc minuts a acabar i entendre la pàgina. Bé, cinc minuts és el que a mi em semblava, em fa l'efecte que el temps que visc ara no és el real. Aaaaarg! Va, para ja. Això mateix, para. Deixa el boli.

El gat i l'estel fugaç (conte infantil)

2007-09-19T15:52:00.000+02:00

Hi havia una vegada un gat que tenia el costum de pujar a les teulades per mirar el cel nocturn. Feia anys que deixava passar les hores observant els petits canvis que hi descobria moment rere moment. Així, va començar a pensar que poques sorpreses podria procurar-li el firmament. Cada cop estava més segur -pensava mentre es fregava la pota pels ulls- que esdevindria un simple espectador del cel per sempre més, sense poder establir-hi mai un diàleg.
Feia uns quants mesos que el moix observava un estel fugaç. Era un cas que l'intrigava força, ja que no aconseguia establir la periodicitat d'aquell fenomen. A més, semblava que el mantell tingués cada cop una brillantor més intensa. Al principi, però, no s'hi va voler capficar massa. N'estava segur que al cap d'un temps seria capaç de resoldre aquell misteri, altres vegades havia passat el mateix. Però no va ser així. A diferència del que creia, el nostre protagonista cada cop va inquietar-se més. Esperava cada nit amb més ànsia, llençava miols de crida que mai obtenien resposta, passava el temps i no podia deixar de mantenir els ulls fixos per esbrinar per on tornaria l'estrella. Volia contactar amb ella, tractar de saber per què cada cop que revivia els segons en què l'havia vist quedava hipnotitzat per la seva bellesa.
Finalment, sense previ avís, l'estel aparegué de nou. Aquest cop, però, no va limitar-se a deixar enrrere l'animal; sinó que va desviar el recorregut habitual, va davallar uns quilòmetres i abraçà el nostre protagonista durant un o dos minuts, en què l'existència, per al gat, només fou emoció. Quasi bé no havia sortit de l'embalbiment que la visitant ja havia marxat lluny, molt lluny de la teulada. La pròpia morfologia de l'estel, i això el moix ho sabia molt bé, li impedia romandre gaires instants immòbil en un lloc.
Passaren moltes nits abans que no va tornar a veure-la; nits en què feia guàrdia, rememorant cada segon gloriós, adonant-se que aquell estel, tan igual i alhora diferent dels altres, era molt important per ell. El temps s'escolava pels rellotges ràpidament i l'animal va perdre l'esperança de tornar a veure mai més l'objecte dels seus pensaments.
Cavil·lant això, va ocórrer. El gat va tornar a veure aquell mantell preciós brillant, molt segur, creuant la immensitat del firmament. Just abans de desaparèixer, però, una estrella fulgurant mostrà tota la seva força, deixant quasi bé cec el moix i l'estel fugaç, que l'acaricià de la mateixa forma que ho havia fet abans amb el nostre protagonista.
Va ser llavors quan es va adonar que mai més seria possible que allò que tant desitjava tornés a abraçar-lo amb tota l'energia. De tant en tant podria admirar-lo, tanmateix mai tornaria a aconseguir contacte directe amb ell. Irremeiablement, el gat va haver de conformar-se amb l'espantosa realitat i continuar la vida d'espectador del cel. Ara bé, abans de rendir-se, sabent ja que la pèrdua era irrefutable, llençà un conte en mig de la buidor de l'espai amb l'esperança que l'estel fugaç, en algun moment, en sentís l'eco.

El trenta-cinquè dia

2007-09-15T17:30:00.000+02:00

Hi ha dies en què et despertes mig marejat de mal de cap de tant que has apretat les dents al dormir. No recordes què has somiat, però et penjaries i juraries que les més íntimes pors t'han visitat. Aclaparat per la mala llet matutina, t'aixeques del llit i te n'adones que l'habitació està feta una merda. A més, ahir et vas acabar la melmelada. Esmorzes quatre galetes remullides amb un got d'aigua. Tens ganes d'explicar-li a algú els pensaments que no et deixaven dormir. Ara bé, no trobes ningú en qui confiar; només ets capaç d'enrrecordar-te dels moments en què els amics s'han comportat egoistament i t'han fallat. La víctima sempre ets tu, és clar. De mala gana et dirigeixes a les teves ocupacions que, n'estàs segur, no t'omplen i no fan res més que fer-te perdre el temps. Això si tens la gran sort de tenir alguna cosa a fer. En el pitjor dels casos, et quedes a casa, en pijama, autocompadint-te, fent passar les hores mortes davant d'absurdes pàgines web. No vols ni llegir, ni escoltar música, ni veure cap pel·lícula. Saps que res pot salvar-te. A més, et fa pal, siguem sincers. El dia es va esgotant lentament i pausada, encara tens més mal humor al vespre; segurament, un parell d'episodis faran que recordis que tothom està en contra teu. Arribes a casa cansat i amb ganes de tornar al llit, anheles que el dia s'acabi. Esperes que els teus no et diguin gaire cosa, perquè enviaries a la merda fins i tot a la mare. Te'n vas a dormir.
Al matí següent, però, et sembla que el despertador fa una melodia agradable. De fet, fa cinc minuts que ets despert, el gat t'ha visitat ronrronejant i s'ha arraulit al teu pit. La mare et porta un suc, s'asseu i t'explica quatre coses; t'és igual que siguin banalitats sense sentit o l'argumentació més profunda sobre els seus sentiments. T'agrada escoltar-la mentre t'acaricia l'esquena. Surts del llit d'un salt i vas directe a la dutxa. Mentre l'aigua et cau a sobre com si sortís d'una font natural, escoltes la música adequada: alegre, amb lletres absurdes i sons estrafolaris. Cantes. I te n'adones que has trobat aquella samarreta groga que tant t'alegra la mirada. Ara hi caus, no has d'esperar que ningú et truqui; així que marques el telèfon d'aquell amic amb qui portes dies enfadat. Estàs disposat a parlar de la situació. Tens ganes de donar-li una abraçada per transmetre-li tota l'energia d'avui. Potser visites la biblioteca, on trobes el llibre o la pel·lícula que has estat buscant tant de temps, que és perfecte per aquest moment que vius. Reps la notícia que aquell treball que portes mesos perseguint és teu. Fins i tot, algú et contesta l'e-mail que vas enviar amb tota la il·lusió del món. Somrius pel carrer i la gent et mira. Ets feliç amb la teva vida, trobes que fas allò adequat. Sí, hi ha algunes coses que no acaben de complaure't. Això no obstant, et veus amb cor de conviure amb elles i fer tot el que calgui per no trencar-t'hi gaire el cap.

La submissió que porta dins

2007-09-12T01:35:00.000+02:00

Maquillo els mugrons i mantinc el cos allunyat de decoracions superflues. Espero amb ànsia el moment en què arribarà aquell que sabrà veure l'esclava que hi ha en mi i em portarà al seu costat, m'educarà.
Mentre, no puc fer altra cosa que intentar polir-me al màxim, per tal d'agradar a aquell qui em prendrà definitivament. Aquell qui em marcarà com a propietat seva i del qual me'n sentiré orgullosa de pertànyer.
L'impaciència em desborda, però cal trobar l'adequat que em farà renéixer en tota la meva plenitut.

I like new games, french boy

2007-09-05T18:47:00.000+02:00

He somiat que em parlava a cau d'orella en francès coses que jo no entenia. Però que em posaven calenta. Era ell qui em prenia i m'oprimia entre els seus musculosos braços de nedador. Tota la seva força i pes sobre meu. M'aguantava les cames flexionades amb les mans i em llepava els peus. Mentre, jo li cantava Viva la vida, vivan los sueños, que nunca despertaron; Viva la vida, vivan las noches, de tus voces, durmiendo lejos; Viva la vida. O li deia obscenitats en castellà, que per alguna cosa he loves spanish girls.
Tot era blanc al nostre voltant, llum blanca, només hi érem nosaltres dos, dues taques taronjes que es movien rítmicament. Jo diria que cremàvem.
Després jo seia sobre seu, ens abraçàvem i ens balancejàvem segons la melodia que taral·lejàvem. I jo li llepava els dits amb els que em reseguia els llavis.
Més tard, ha volgut accelerar el ritme i m'ha estirat del cabell i m'ho ha ordenat, aquest cop en anglès. I want to come within you i ha utilitzat un to molt diferent al que havia fet servir fins ara. I s'ha apoderat amb força dels meus pits i em mirava als ulls. Hem seguit així, de tant en tant pessigant-me el cul perquè no parés, fins que li he cridat I'm rouge! i ens hem ofegat en el més profund dels orgasmes.

Les dones sense identitat que vaig veure a Istambul

2007-09-03T23:42:00.000+02:00

Eren simples ombres negres que es movien tintinabulant discretes només per qui volia escoltar-les. Les que més em van impactar no tenien cara; algunes, fins i tot, ni mans. Tot quedava amagat a qualsevol que vulgués descobrir dins elles. I jo sé que no són simples ombres, sé que dins els seus farragossos vestits s'hi amaguen dones amb caràcter i cos.
No sóc capaç d'imaginar-me en absolut la relació que tenen amb la seva pròpia corporalitat. Com se senten quan es veuen nues davant el mirall, si ni tan sols s'hi miren, com viuen la sexualitat (aquella que queda portes endins d'un mateix), com ho fan per sentir-se atractives, de quina forma utilitzen els seus òrgans sensibles.
De nou, estic recordant com Colometa va deixar enrrere Natàlia a partir d'un simple ball a la Plaça del Diamant. Així, a mi m'agradaria saber de primera mà en quin moment aquestes dones excepcionals canvien la sensorialitat i la identitat per convertir-se en una taca fosca que es mou.

2007-08-26T22:47:00.000+02:00

El plaer humà (i probablement el de qualsevol ésser viu, en l'ordre de les coses que nosaltres coneixem) es pot ben bé dir que sempre és futur, que no és més que futur, que només consisteix en el futur. L'acte mateix del plaer no es dóna mai.

GIACOMMO LEOPARDI
Zibaldone di Pensieri

Jo hi afegiria que el plaer també és passat

Preparo la meva primera pizza cassolana després d'haver arribat directament des d'Atenes. Aquest és també el primer moment en què estic sola i suficientment desperta com per adonar-me de la intensitat d'aquests últims vint dies.
Mentre preparo la massa de la pizza i la banyo en salsa de tomàquet, me n'alegro d'haver pogut conèixer millor les meves companyes de viatge. Juntes hem cantat Let's talk about sex, baby; hem menjat pèssols crus i mushroms sota la llum de la llanterna; hem tingut converses escatològiques sobre el tamany, la consistència i la forma; hem patit per les nostres vides dins el cotxe de The best driver in the world; hem fet fora escarbats de l'habitació amb gots, molt a l'estil de Els joves; hem conegut l'encant dels pobles perduts en la immensitat de Transilvània; hem tractat de ballar dansa del ventre i fumar una waterpipe sencera; ens hem cregut capaces de ser ballarines de peepshow i ens hem imaginat mortes per una multitut de hostels.
Tallo a trossos petits la ceba i recordo totes les persones, personatges i petards que hem conegut. Una dona canadenca d'uns vuitanta anys que ens recomanava menjar vegetables a totes hores; una noia romanesa de disset anys que parlava castellà a l'estil de les telenovel·les sudamericanes, tenia dos noviets i es deia Codruzza; dos francesos que cantaven a cannon; unes mexicanes que feien ruta per Europa; el de la 332, que no vam conèixer, però que ja ens hagués agradat; en Martin, l'adorable pare de familia que ens va deixar casa seva i feia fotografies a la seva dona amb un rasclet i un barret de palla (només); un senyor de barret francès que es va despedir dient-nos au revoir; un lawyer canadenc de dents rallades que ens miraven; dos malaguenys enamorats dels peus femenins; un escriptor iraquí exiliat a Qatar professor de literatura en una universitat; uns turcs, treballadors de l'hostal, que ens volien emborratxar mentre ens ensenyaven què vol dir sick i am en turc.
Trossejo el pebrot verd i les rodanxes de pinya tot fent memòria dels bells paisatges que ens han deixat veure les finestres del tren; de la llum que feia tan comfortable aquella casa txeca; la discreció que es respirava en els transports públics centre europeus trencada per les nostres espitxurrades; l'extrarradi de Praga amb edificis grans, grissos i de finestres petites; la incapacitat de construir amb paraules les arquitectures de Kolín; la necessitat de les explosions de sabors que em produïa aquest viatge; les ganes d'haver jugat a dir-li en un francès precari i minimalista je veux; les llums nocturnes que il·luminaven tot Istambul i que em feien desitjar empassar-me la ciutat aliena als barrets de sultà, la dansa del ventre, el Gran Bazar i els homes que miren les turistes en shorts.
Finalment, tot ho recobreixo de formatge i ho poso dins el forn. És en aquest moment que me n'adono que torno a ser a Barcelona, la meva ciutat, que el gran viatge ha acabat. Ha arribat l'hora de connectar amb el meu jo català que d'aquí un mes començarà les classes de tercer de Publicitat i Relacions Públiques a la UPF.
Uns minuts després, la pizza estarà llesta per menjar-la.

Segona improvització

2007-08-04T03:03:00.000+02:00

No em busqueu
a Barcelona
durant vint dies.
Me'n vaig.

Prometo tornar
a no ser que
aconsegueixi treball al museu del
sexe a Praga.

Prometo tornar
a no ser que
se m'empassin coll avall els monumentals
edificis de Viena.

Prometo tornar
a no ser que
m'enamori d'un gitano romanès per
casar-me a Budapest.

Prometo tornar
a no ser que
descobreixi el tresor amagat de
Vlad Tepes a Brasov.

Prometo tornar
a no ser que
decideixi celebrar el dia de l'Alliberació
Otomana a Bulgària.

Prometo tornar
a no ser que
un venedor del Gran Bazar em retingui per
regatejar a Istambul.

Prometo tornar
a no ser que
el temps s'aturi, innexplicablement, per sempre més,
a qualsevol illa grega.

Improvització: japi berdei

2007-08-01T12:14:00.000+02:00

Feliciteu-me,
ja no sóc una teenager.

Ara fa un any, escrivia:
"En el día de su cumpleaños,
Juan
se levantó
solo".

Passats 365 dies,
vull descobrir
els transgèneres
la poesia
noves lectures
noves perspectives
el cos
i les seves representacions.

Aquest u d'agost,
en Juan ja no es diu Juan
ni es desperta sol.

2007-07-26T01:26:00.000+02:00

¡Estoy fría, podrida e indiferente! ¡Todo son mentiras e imitaciones! ¡Todo!
Alma a Persona

Construeixo el meu jo a partir de les definicions d'ell. No paro a pensar-lo. Tinc moltes màscares -com voldria poder prescindir d'elles!-, ja vaig anunciar-ho ara fa dos anys i, llavors, em vaig perdonar, vaig dir-me a mi mateixa Ego me absolvo. I ara sento que allò fou una bajanada, que hauria d'haver parat a pensar-m'ho.
Avui he vist Persona per primer cop. I la dicotomia rostre-màscares m'ha saludat de nou, ha sorgit d'una glopada des de l'estòmac. He acabat amb gana i, de la mateixa manera que Elisabet Vogler, a mi també m'hagués agradat xuclar la sang d'Alma.
El meu rostre s'està encartronant, de tant prescindir-ne.

2007-07-16T00:31:00.000+02:00

N: ¡Escribe algo sobre mí en tu blog!
Deseo concedido

A menudo, N. recordaba lo que más extremadamente cachonda la ponía de Ése amante-amigo. Era el fetichismo hacia su chochito. Él adoraba sus tiernos labios -algo gorditos-, como le decía. Los acariciaba con seguridad, los separaba con la lengua cuando estaban palpitantes, los pellizcaba suavemente, los recorría de arriba a abajo, en círculos; mientras, se adaptaba al ritmo que ella le marcaba con las caderas. -Cómo me gusta tu coñito, es el más adorable de todos los que he visto, te hace especial-, muchas veces le susurraba.
Una vez, después de largas horas en la cama, en una de sus interminables conversaciones donde sus diferencias salían a relucir, su amante-amigo le confesó algo que la hizo reflexionar: "Se te cambia la cara cuando hablas de sexo". No supo qué contestar. No estaba preparada para una afirmación que no contemplaba ningún tipo de justificación. A pesar de esto, ella preguntó los porqués. "Cuando sale la sexualidad en las conversaciones, comprimes los labios, los ojos te chispean, te van de un lado a otro. Es otra N. muy distinta, más perspicaz, diría yo."

2007-07-10T23:16:00.000+02:00

Somio amb futurs profètics on els anys de cultiu donaran el seu resultat. M'agrada anar més enllà, pensar que totes aquestes hores que ara gaudeixo m'ajudaran a sentir-me realitzada.
Perquè babejo quan sento parlar a aquells qui els ha caigut la vena dels ulls, aquells qui han abandonat l'illa, disposats a creuar el bosc. Ara bé, amb permís d'alguns, em permetré usar la imatge del vident -i no la del cec- per fer referència als que han passat, i passen, tantes hores dins el ventre càlid de la saviesa.
M'angoixa el que seré, el que vull ser i el que no vull ser ni seré. Tant de bo tingués tanta confiança com un amic meu per afirmar: seré el que jo vulgui. Desgraciadament, no la tinc. Això m'obliga a anar amb peus de plom, a fer-me autoanàlisi, a repassar la meva carrera (els èxits i fracassos) a, tal com li van dir a una amiga, fixar-me en la pedreta que hi ha al davant i no en la muntanya.
He sentit a dir molts cops que això és el que s'ha de fer. Però és desesperant per la meva ambició.

N'hi ha que no tenen mà esquerra

2007-07-04T11:28:00.000+02:00

James
Unwisely, Santa offered a teddy bear to James, unware that
he had been mauled by a grizzly earlier that year.

Jaime
Imprudentemente, Santa le trajo a Jaime un osito
de peluche, sin pensar que hacía unas cuantas semanas
sintió en la cara los dientes de un oso pardo mascar.

The Melancholy Death of Oyster Boy, Tim Burton

2007-06-30T20:59:00.000+02:00

¡Sonríe Mon petite madmoiselle!
Amandine, barraques '05

Había pasado todo el día ordenando su habitación. Era un ejercicio que le gustaba; le relajaba la mente, la distraía, le redescubría antiguos secretos y, cuando terminaba, le hacia sentirse limpia. Era de aquellas personas que conservaba multitud de cosas que, en algún momento, habían atraído su atención: flyers de diseños enigmáticos, recortes de noticias turbadoras, libros de temáticas diversas, minirelatos ajenos y propios... Casi nunca usaba para nada todo lo que iba recopilando hasta el día en que lo volvía a encontrar y recordaba los intereses del pasado. Ese día encontró Amèlie, nombre con el que habían bautizado un conjunto de escritos ella y una amiga que pasó fugazmente por su vida, Amandine era su nombre de guerra.
No había demasiados textos; de hecho, ni siquiera tenía cierre. Su amiga terminaba incitándola a responder, a mantener el contacto. Le recordaba que vivir era agotador, que tenía tantas y tantas cosas que contarle. La llamaba Mon petite madomoiselle. Sin embargo, tal como la propia Amandine le enseño en su Alegoría de las lunas, cada persona es un mundo para si mismo y un satélite para los demás, satélites que se aproximan y alejan. Pronto sus caminos se separaron, quizá demasiado pronto para Mon petite madmoiselle, que estaba empezando a descubrir un vivir parecido al suyo.
Con el paso de los años, petite madmoiselle se ha contagiado de esta forma de entender las amistades; ha aprendido que cada planeta tiene su órbita y que a veces éstas coinciden y otras, más tristemente, van rotando hasta que se pierden de vista. Así se siente mucho más libre.

Declaració d'intencions

2007-06-24T16:39:00.000+02:00

Ara ja, per fi, tinc tot un estiu per endavant. Un estiu que prenc amb il·lusió i, alhora, m'espanta. Només depèn de mi que, quan arribi festa major, hagi recuperat l'energia necessària per pujar de nou a un carro que cada cop em costa més de conduir.
Tinc tot un estiu per descobrir què vol dir Cartografies del cinema contemporani: cos, gest i fantasma. Tan de bo en Domènec Font sigui prou aclaridor.
Tinc tot un estiu per acabar la història del Zackery i l'Addie, per presentar-li al Miguel i iniciar els preparatius de la nostra òpera prima conjunta :)
Tinc tot un estiu per disfressar-me, fer de model per dues fantàstiques fotògrafes. Crec que ja puc començar a preparar els vestidets de fada, les cotilles, les sabates de taló, el maquillatge de nina i els meus millors somriures.
No tinc tot un estiu, però sí una gran part d'ell, per desentrellar els secrets que amaguen la República Txeca, Àustria, Hongria, Romania, Bulgària, Grècia i Turquia; amb especial atenció a aquests dos últims. El juliol haurà de servir-me per poder trobar un treball de merda que em permeti finançar aquesta volta ferroviària per Europa.
També tinc tot un estiu per pensar-te. Per desitjar que arribi el moment en què puguem conèixer-nos millor.
Entre tot això hauré de tenir temps per llegir llibres, mirar pel·lícules, practicar l'anglès, inventar receptes de cuina vegetarianes, ajudar la mare amb les feines de casa i aprendre totes les capitals del món.

Primeres experiències poètiques

2007-06-18T15:00:00.000+02:00

Tot és
buit de contingut.
Tot és
estúpid en conjunt.
Tot és
inútil contra tu.

Vull proclamar la meva
admiració
envers la cantarella
de la teva salvació.

Escenes bíbliques

2007-06-17T01:14:00.000+02:00

Encara les recordo, a totes dues, llepant-me els peus. M'agradava quan tots tres érem al llit, xops de suor i líquids dels nostres sexes. L'aire estava carregat, com si no vulgués contemplar la nostra luxúria.

Gaudiem fent marranades, tots tres érem pervertits. Recordo amb especial goig el cop que van esclavitzar-me; em van lligar a una cadira, ben fort, la van deixar caure. Vaig quedar-me indefens, sense forma de posar-me dret. Va ser llavors quan una d'elles, la pèl-roja, em va obligar a llepar-li la sola de la sabata. L'altre, mentre, s'ho mirava i em recordava que no em podria escórrer sense el seu permís. Em sentia humiliat, però volia servir-les.

Altres vegades era jo qui les sorprenia a elles, com quan vaig convidar a sopar un company de feina, Miquel, crec que es deia. Van haver de menjar-li la polla fins a deixar-lo ben sec.

En poques ocasions vam recórrer al seu parentiu com a fantasia. Ara mateix només recordo l'ocasió en què vam fotografiar-nos; jo els preguntava si creien que estava bé allò que feien, que eren mare i filla i, alhora, encoratjava la mare per ensenyar a la petita com havia de follar-me.

Ara, però, han marxat. Ni tan sols han deixat una carta d'acomiadament. Tant se val, en realitat, es comportaven com dues vertaderes putes.

La meva dutxa matinera

2007-06-09T17:25:00.000+02:00

Quan vaig a alguna casa on no he anat mai, tinc per costum fixar-me en els llibres que hi ha. No es tracta de voler analitzar ningú, és una qüestió de recerca d'afinituds, potser. Des de ben petita m'ha agradat tenir alguna cosa per llegir i estar envoltada d'històries i pensament; és una via de fugida i retrobament. Quan vivia a la masia, passava tardes senceres a la biblioteca de casa. Mirava llibres, de tot tipus, tots els que teníem: llegia paràgrafs de novel·les d'amor passades de moda, descobria els animals de Félix Rodríguez de la Fuente, endreçava la meva col·lecció de El Vaixell de Vapor i, fins i tot, mirava algun còmic eròtic de Milo Manara que els meus germans devien haver perdut.

El cas és que, després de tants anys regirant lectures propies i alienes, he arribat a la conclusió que la meva, podríem dir-ne, "mania" em serveix per treure primeres impressions o, a vegades, confirmar certes sospites. Amb el temps he pogut definir determinades tipologies de persones. N'hi ha alguns que acumulen llibres per interessos, els temes que tracten s'ajusten a les seves inquietuds; no necessàriament els han acabat tots, potser perquè ràpidament altres lectures seductores s'han acumulat sobre les primeres o per falta de temps. Uns altres són aquells que tenen una biblioteca menuda, probablement dedicada a pocs autors; els agrada llegir, diuen. No se n'adonen que consumeixen Mcdonald's encuadernat. Els que més gràcia em fan són aquells que gaudeixen tenint clàssics o tot allò que els fa semblar més intel·lectuals que a la resta de mortals; senten més satisfacció quan la gent els pregunta i tenen ocasió de perdre's en tecnicismes, que llegint - davant d'això, he de dir que jo també vaig passar una etapa de la meva vida, força arrogant, que m'impulsava a conservar títols feixucs per aquest motiu; ara la tonteria ja se m'ha passat-. Els meus preferits, els que a mi més m'agraden, són els que tenen títols variats, aparentment sense connexió, però que, quan els preguntes, t'expliquen el sentiment, la idea, l'emoció que els va enganxar.

Jo a la meva habitació no tinc estanteries. Fa temps que vull comprar-me'n unes a l'Ikea, sé que encara trigaré a fer-ho. Mentre, els meus llibres s'acumulen a la taula, en una maleta sota el llit, dins l'armari. Abans els forrava en blanc i els posava el títol en tinta vermella, perquè fessin conjunt amb la paret, ara els deixo amb la tapa original.

Tinc constància que hi ha altres que es fixen en el nombre de televisors, en el menjar que hi ha a la nevera, en el que es guarda dins els calaixos, en els lavabos o, fins i tot, en el color de les parets. A mi encara hi ha gent que em sorprèn.

La cultura sucumbe bajo el volumen de la producción

2007-06-07T15:19:00.000+02:00

En la exposición de Lee Friedlander, delante de sus autorretratos, una pareja:

Sujeto A: Y éste, ¿quién es? - nótese el desprecio con que subraya la frase -
Sujeto B: Este es él
Sujeto A: Aaahhh ¿se llamaba Lee?

La imagen de la discordia

"Este es mi hijo amado, en quien me complazco"

2007-06-05T21:37:00.000+02:00

(Evangelio según San Mateo, 3-17)

Sí, eso es. Busquemos juntos el placer. El placer de compartir ideas; de espiar sin que el otro lo sepa (sí, con ese anonimato que nos proporciona Internet); el placer de escribir para una audiencia que pocas veces se dejará oír; de hacernos pequeños guiños que sólo tú y yo entenderemos; de contarnos obscenidades sensitivas sin escandalizarnos; busquemos el placer de charlar de aquello que no tiene importancia y de aquello que sí la tiene; de encontrar detalles que sólo a nosotros van a sorprendernos; el placer de conocer las dulces quimeras aprehendidas y repetidas. El placer, en definitiva, de ser capaces de abrir nuestros horizontes.

Fin del bautizo.